Aquell exili republicà

He visitat a La Nau una exposició que ens aproxima a l’exili intel·lectual i literari valencià, aquell que es produí a conseqüència de la victòria franquista. La mostra fa justícia a l’oblit que durant molts anys ha existit, recuperant la memòria d’una gran nombre d’homes i dones que abandonaren el seu país i continuaren la seua tasca en altres terres. Per a gent com jo, d’una generació que va viure, com diu la cançó, en el silenci imposat pels guanyadors i ocultava la realitat de l’exili, eixe fet sempre em va interessar. Llavors, allà pels anys seixanta, la situació ens resultà insuportable, arrossegant-nos cap a la revolta i el desig de conèixer les veritats que ens ocultaven. Malgrat el que havia succeït als anys trenta, la República, la Guerra, i la diàspora republicana, ens preocupava, aleshores nosaltres encetàrem l’aventura de crear un partit valencianista i esquerrà. Així ens plantejàrem buscar fons directes i informació sobre eixe capítol de la història. Teníem a l’abast alguns testimonis familiars o de gent amiga. Calia, doncs, eixir a l’estranger. El primer viatge fou París, el 1958, juntament amb qui més tard seria Raimon. No sé com vaig trobar la Librerie Espagnole, al barri llatí, un espai reduït amb molts llibres i un llibreter que durant temps seria una font d’informació, de cognom Robles, català i antic militant del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Amb els pocs duros que tenia vaig tornar amb un grapat de llibres sobre la Guerra Civil, alguns bastant crítics en concret sobre el comunisme oficial.

Després d’aquella primera experiència, tenim un compromís valencianista ferm i orgànic, i durant uns anys, vaig establir relacions i amistats amb persones d’aquell exili. Precisament, en la visita a l’exposició que motiva el present comentari, he trobat noms i records dels meus encontres amb l’exili, que en el meu cas se centrà, per raons òbvies, amb valencians i valencianes i amb gent del Principat. Com que aleshores no disposava de mitjans de gravació, sols conserve allò que la memòria ha retingut. Hi ha, doncs, una sèrie de noms significatius que apareixen a l’exposició, no m’allargaré ara amb una llista, millor que el lector si té ocasió visite l’exposició, que també es podrà visitar en altres llocs.

No recorde com vaig connectar amb el poeta Angelí Castañer, que va ser una font d’informació molt vàlida. Vivia en un modest habitatge amb la dona i el fill a París, molt a prop de Les Halles, que en aquell moment era el mercat d’abastiment de la ciutat. Després d’un període a Orà, es guanyava la vida fent de comptable en una empresa d’importació de fruita. A través d’Angelí, em vaig assabentar de l’activitat cultural de l’exili, de les revistes per exemple i produccions literàries. Igualment, els sopars donaven peu a parlar de l’experiència republicana. He de remarcar que, per la meua part, donava informació sobre la situació del nou valencianisme i del cas de Fuster.

Dos persones molt peculiars que voldria també esmentar van estar Jordi Arquer, polític i escriptor, i el pintor Manuel Viusà. El primer, cofundador del POUM, com a resultat dels esdeveniments del 1934 a Astúries i Catalunya, va passar una llarga temporada a València a la presó de Sant Miquel dels Reis, des de la qual va publicar a la premsa valencianista, en concret al periòdic El País Valencià, diversos articles en relació amb el moviment obrer i la qüestió nacional. Car dir com Arquer dins del POUM se situava en una tendència sobiranista i per un tipus de vincle de tots els pobles de parla catalana. El pintor Manuel Viusà, que vivia de fer gravats per a editorials, em va introduir en el marc del catalanisme i dels seus artistes, a més a més, presentant-me personatges com ara l’historiador Josep Maria Batista i Roca, qui al seu moment havia protagonitzat un intent d’acció armada, que no passa d’això, d’un intent.

Un element comú de tot el que escoltava, tenia prou a veure amb el fet de la guerra i les incidències dins el republicanisme. Òbviament, una part fou la situació de deixar la pàtria, allò que Max Aub anomena la condició de «trasterrado», i la resta de privacions i dificultats del moment. Alguna gent que es quedà pel camí… Altres comentaris i records tenien a veure amb la resta dels exiliats, per què perdérem la guerra?, es preguntaven. Com passa hui en dia, resulta fàcil trobar les errades dels altres… però, i ai les nostres… Amb tot, eixe exili que la mostra ens aporta, mantingué durant dècades la fidelitat als ideals republicans, la nostra cultura i la nostra llengua. Així, doncs, malgrat les distàncies i les dificultats, podem parlar d’un ric exili cultural.