Sembla cert que els debats arran del fet nacional i sentir-se part d’un territori colonitzat prenen la direcció de l’autoafirmació i l’autoconsciència per a un concret conjunt de persones. I que des d’ací, l’autoconsciència de l’opressió, s’obrí un camí de treball i d’esperança. Potser és molt prompte per a dir-li camí, però l’esperança és el combustible del qual s’alimenten les il·lusions i les il·lusions mouen muntanyes.
Ara bé, crec que era Hegel el que deia que “els llorers del tan sols voler són fulles seques que mai han sigut verdes”. O dit d’una manera més planera, teoritzar al voltant de la realitat d’existir, sent important, no significa gaire si no es treballa a materialitzar la mateixa existència.
I que quede clar que quan parle de materialitzar la mateixa existència vull parlar de significar materialment la identitat rupturista d’un segment concret del poble valencià. No estic parlant d’un gasós País Valencià identificat, i amb una identitat definida negre sobre blanc, en els darrers anys botànics; sinó d’aquelles forces i persones que creiem necessari la coordinació dels moviments socials rupturistes en una Germania d’alliberament nacional i en el seu front institucional republicà.
Entenc els debats i les il·lusions frustrades, però també el pànic i la por, que generen les estratègies diferents i divergents. Però crec que una anàlisi freda de la situació ens situa enfront de l’esclafit de la bombolla de les aparences, visualitzant la verdadera situació d’emergència en la qual es troben que anuncia, amb tota seguretat, que s’apropen temps difícils per al poble valencià i on, aquest, es jugarà la seua supervivència i la de les classes treballadores i el feminisme combatent.
Algunes persones creiem que el cicle que es tanca a l’estat (el qüestionament del règim del 78 per l’esquerra espanyola) i la pacificació del procés de Catalunya (que es clou en fals amb un moviment autonomista que avala la repressió del 155) no representa el punt final del poble valencià sinó que, amb seguretat, representa el punt final del moment botànic com a possibilitat nacionalment centrada al País Valencià i que obri la possibilitat de marcar un impuls propi que tinga, com a punt de partida, les nostres pròpies condicions de dominació però també les nostres ferramentes d’alliberament.
Tenim, ací i ara, la possibilitat d’establir un nou cicle, aquest certament sobiranista, perquè les condicions objectives per a la seua existència estan visibles i obertes en canal; però, i això és el substancial d’aquest moment històric, també sembla que les subjectives volen mostrar la poteta.
I enrocar-se en discussions estèrils sobre l’esquerra espanyola sembla que és un fet que ja està amortitzat. Els esdeveniments són públics i notoris. De la crisi sistèmica, parida de l’any 8 ençà i el qüestionament conseqüent orquestrat del 13 en avant, ens queda la censura de la decisió política de col·laboració i integració en la dinàmica espanyola. No voler veure la repressió dels nostres germans del nord i mirar a ponent (Ja se sap que de ponent ni vent ni gent) no ens ha retornat al punt de començament, ens ha deixat molt pitjor: més empobrits, amb un teixit associatiu més feble i, per tant, més debilitats.
La centralitat política torna a ser la d’un règim del 78 sense fissures i les condicions materials de les classes treballadores, de les nostres institucions, del nostre territori i, en conseqüència, del nostre país està clarament en una posició de fractura. Pensar que si continuem amb aquesta relació disfuncional sense canviar de rumb els resultats seran diferents és una autèntica bogeria sols creïble baix una gran dosi de propaganda. I la realitat, que és amagada per aquesta propaganda, no és altra que la certesa que la integració en la dinàmica espanyola no ha millorat ni solucionat cap problema estructural i històric del nostre poble sinó que més prompte els ha agreujat.
Pensar d’altra manera no és més que un acte de fe i el decret llei 7/2024 signat el 9 de juliol per la Generalitat que estableix que l’oligopoli energètic podrà ocupar el 10% del sòl no urbanitzable d’un municipi qualsevol, simplificant la paperassa i possibilitat el saqueig extractivista del territori, no és més que la mostra de la sincronització perfecta del nostre assassinat: El PSOE brinda amb cava per tirar endavant amb l’ampliació del port de Madrid a València; Vox ataca qualsevol tret cultural valencià inclosa la llengua; el PP s’afanya a saquejar el territori per darrere el més ràpid possible i mentrestant l’esquerra socialdemòcrata espanyola i la seua sucursal valenciana bastoneja el tambor enfadat perquè no li deixen gestionar com toca aquesta altra Espanya impossible.
Al remat ¿que fem?
Doncs treballar i raonar passant, com més prompte millor, de les paraules als fets. Enllestint un full de ruta mancomunat que siga capaç de posar dalt de la taula els nostres problemes, la nostra materialitat, els nostres desitjos i les nostres polítiques tenint en compte tres aspectes fonamentals.
Primer: el nacionalisme constitueix un força històrica en dues existències separades i antagòniques segons corresponga al moment històric d’una nació opressora o d’un país dominat o colonitzat. Hi ha, doncs, en el llindar de la qüestió una distinció, no de grau sinó de naturalesa entre el nacionalisme espanyol (d’esquerres o dretes), i que en ser una forma històrica ja constituïda i orientada, per supervivència, a la dominació i a l’imperialisme controla els aparells repressius i la reproducció cultural; i el nacionalisme del País Valencià que lluita pel seu alliberament
Segon: el nacionalisme constitueix formes divergents segons les classes socials que el proclamen o rebutgen. Per tant, un nacionalisme valencià d’alliberament no sols ha de cercar la constitució d’un estat sinó que, més aviat, ha de propiciar i afavorir l’alliberament dels subjectes oprimits en l’estadi anterior de colonització i la consolidació d’unes noves estructures institucionals, socials, econòmiques i jurídiques que garanteixen la democràcia i la producció i reproducció de la vida per a les persones marginades pel sistema econòmic classista, racista, feixista i patriarcal anterior.
Tercer: el nacionalisme d’alliberament necessàriament ha de ser solidari amb la resta de pobles en lluita oprimits pel mateix imperialisme o per qualsevol altre. Un País Valencià sobirà sempre ha de fer costat a les lluites d’alliberament dels pobles oprimits de forma activa i solidària. Per tant, l’internacionalisme és, doncs, necessari i imprescindible en la seua pràctica política i cultural.
Arribats aquest punt és l’hora d’aportar la nostra contribució i esforç en aquesta direcció. Cal centrar el nostre discurs, tallar el fil que encamina el nostre moviment de titella, fent les necessàries aportacions polítiques que possibiliten, almenys, les bases del moviment sobiranista; entenent que la teoria i la pràctica de la política nacional valenciana únicament pot reeixir si tenim la capacitat de plantejar la ruptura democràtica en termes d’alliberament de les classes socials més oprimides.
