Mentre escric s’acaben de confirmar qui són els i les ministres que acompanyaran Pedro Sánchez en el seu govern. Primer de tot cal dir que m’alegre molt que la investidura tirara endavant, i que, com vaig escriure la setmana passada, precisament la força dels perifèrics al parlament de Madrid és en ella mateixa un motiu d’esperança. Que la dreta centrípeta estiga rabiant és, sense dubte, un bon senyal, encara que fa por fins on pot arribar el seu poder de fet, especialment via lawfare.
Quan vaig començar a escriure esta columna comentava càbales, però mentre la revise s’han confirmat plenament. Ja em feia molta gràcia la naturalitat amb la qual s’assumia pels mitjans madrilenys que Sumar ocuparia cinc ministeris a repartir de la següent manera: un per a Yolanda Díaz, que per a això és la suposada líder carismàtica, ha muntat la paradeta i ha defenestrat la gent de Podemos; un altre per a un home seu de confiança: Pablo Bustinduy, que va botar a temps des de Podemos a Sumar; un altre per a Más Madrid, ni Más País ni eufemismes del centralisme, Más Madrid i endavant, en la persona de Mónica Garcia, que, a més, si no recorde malament, demanava la dimissió d’un altre paio per cobrar el mateix abonament social al rebut de la llum que cobrava ella; un altre per als Comuns, en la persona d’Ernest Urtasun (poc es parla que gràcies als vots de Junts serà ministre Ernest Urtasun); i un altre per a Izquierda Unida en la persona de la incombustible Sira Rego. Els comptes ixen clavats. Un per a Yolanda, un altre per a Sumar, un altre per a Más Madrid, un altre per a Izquierda Unida i un altre per als Comuns. No s’enganyaven les televisions estatals aleshores quan esmentaven els representants d’eixos partits (i a la carismàtica) com les forces components de Sumar. És que n’hi havia més?
No estic segur que vulga que Compromís participe en el govern de l’Estat, encara que pot ser que s’encarregara del Ministeri de Transport, Mobilitat i altres seria kàrmic. No estic segur perquè no tinc clar que l’objectiu de Compromís haja de ser eixe, encara que és un tema a discutir. Però… quan tu has posat tota la teua maquinària electoral al servei d’un projecte estatal, quan els has donat uns bons resultats electorals, excel·lents en el context general, quan t’has fins i tot menjat un cunero i l’has fet diputat amb vots de gent valencianista, no és una mica massa que arribe la investidura, no pugues negociar en nom propi, et limites a aplaudir la teua líder estatal, no sone ni un minut la promesa veu valenciana a Madrid, tinga igual que es puga parlar valencià perquè tu no parlaràs en cap llengua, estigues de figurant i a l’hora de la veritat tot el món entenga que ets això, un figurant, que ja no existeixes com a subjecte polític ni tan sols apareixes a les enquestes? I no és especialment trist que això es produïsca en un moment en el qual les veus perifèriques són més decisives que mai allà per la Carrera de Sant Jerònim?
Supose que igual els cau una secretaria, un càrrec de segon o tercer nivell, i això ho presentaran com un gran èxit. Crec que això és el que més em preocupa de tot. Que va passant el que va passant davant dels nostres ulls, que els valencians, valencianes valencianistes som cada vegada més irrellevants, i continuem enganyant-nos a nosaltres mateixos i fent stories d’instagram amb la mateixa actitud provinciana d’orgull per estar prop del glamur de la capital del regne que tenien els regidors de l’Ajuntament de València quan començaren a fer-se fotos amb els famosos i famoses dels Goya. Al remat, eixa actitud d’acatament de les jerarquies, eixe desig de ser convidats a vermuts a Malasaña (o a pòdcasts de moda) no deixa de ser una altra manera d’ofrenar noves glòries. En dues coses cal reconéixer que els valencians i valencianes som molt bons: en esperar-ho tot de la bona voluntat de Madrid no importa quantes vegades no ens arribe res i en perdre oportunitats històriques.
