El silenci s’imposa. L’obligació de callar les opinions rebels, l’exclusió, l’expulsió de l’àmbit públic d’unes opcions basades en la llibertat i la justícia avança per la nostra terra. Fora del poble els concerts en valencià -Montanejos-, suprimides unes jornades sobre la memòria històrica a les nostres comarques -Sucaina-.
Les autoritats electes abaixant el cap davant els violents. Inventant-se excuses ridícules que encara fan més palesa la claudicació davant les amenaces antidemocràtiques.
El poder de la violència imposant-se sobre els fonaments de la democràcia, la pluralitat i la llibertat d’expressió.
Fa anys, en un homenatge als assassinats pel franquisme, la infausta i corrupta alcaldessa del Cap i casal va prohibir que sonara l’himne de Riego a les portes del cementiri de València. No era censura, afirmava. Era que el soroll del minialtaveu podia molestar el veïnat.
De manera semblant, ara hi ha institucions que per por o per complicitat amb un poder ocult, anònim i agressiu, usen tapadores burocràtiques, condicions, arbitrarietats i menyspreus per fer fora de les places principals i, si és possible, de tot el terme, el record de les víctimes de la dictadura, la reivindicació o l’expressió normal en la nostra llengua, la defensa de drets, les expressions de dissidència amb la deriva antidemocràtica de la nostra societat.
Retallen a mossos l’espai democràtic, el territori on tots i totes tenen cabuda, la llibertat d’expressió i de poder ser escoltat.
Fa uns dies, a la Festa de la Primavera de Podemos d’àmbit estatal que es va celebrar a València, va haver-hi intervencions que feien palés allò que ja sabem: aquesta ombra no plana només sobre el País Valencià. Ho fa sobre el conjunt de l’Estat atiada pels poders econòmics i els seus tentacles judicials i mediàtics i, més enllà, sobre tot Europa conduïda a una guerra d’interessos aliens, però lliurada al seu territori, portada a sostindre una lògica bel·licista després que els suposats líders europeus s’hagen mostrat impotents primer a evitar aquesta barbaritat i ara en aturar-la, una guerra que acabarà alimentant una greu crisi humanitària, social i econòmica que afectarà tota la població.
Però sobre aquest panorama fosc, en aquest esdeveniment es va projectar amb força la veu de la resistència llatinoamericana. Lluitadors i lluitadores i també representants -la majoria dones- dels governs de Mèxic, Xile, Argentina, Perú i Bolívia que van intervindre a l’acte final són la prova que es pot véncer els opressors. Si els pobles d’allà han aconseguit recuperar-se de sagnants dictadures i de jutjar-les, han pogut revertir cops d’estat manats des de la gran potència, tombar el domini d’oligarquies corruptes i assassines… No seria capaç la civilitzada Europa de fer el mateix?
O millor: si encara mantenim capacitat democràtica, si no està escrit que hàgem de perdre-ho tot…, no sabrem els europeus evitar l’autoritarisme i la pèrdua de llibertats? No aconseguirem véncer els corrents reaccionaris i violents a l’estat espanyol? No podrem recuperar els drets democràtics a tot el País Valencià?
Llatinoamèrica no ens aporta només l’esperança, també ens mostra que la victòria exigeix sumar forces, bastir un moviment ampli amb objectius de veres compartits.
És el que hem de fer ara. Per apartar les ombres que ens amaguen la claror.
