La setmana passada parlava a la meua columna d’una vella paraula que jo pense molt actual: oligarquia. La vaig enviar dilluns a aquest diari, com acostume, i poques hores després de l’enviament, se’n va anar la llum. A mi em va agafar a la Fira del Llibre, i aviat es va córrer la veu: que no era només ací, que era a tot Espanya. I també a Portugal. Alguns fins i tot ampliaven el radi d’acció: que tot Europa estava sense llum. I de veres que segons les fílies i les fòbies de cadascú, o segons el grau d’imaginació, esperàvem en qualsevol moment veure entrar en els Vivers els marines de Donald Trump caient en paracaigudes, els soldats de Putin amb tancs postsoviètics, una colla d’extraterrestres hostils o, fins i tot, per què no, una apocalipsi zombi.
Res d’això va passar, però el ben cert és que al meu poble de residència, Sollana, la llum va tornar vora les dotze de la nit. Mig dia sencer d’apagada, no està malament. I, clar, hi ha setmanes que em costa trobar el tema, i d’altres, com esta, que no sé per on començar. Intuïsc que l’apagada em dona per a dues o tres columnes, però tractaré d’esbossar algunes línies possibles de sentit.
Per exemple, la primera: no tenim transistor a piles, així que cada dues hores eixíem al cotxe a sentir una estoneta la ràdio. I he de dir que la Cadena Ser va aconseguir posar-me molt nerviós. Crec que no vam sentir res en les nostres connexions intermitents que no tinguera a veure amb Madrid, que si Atocha, que si el Metro, que si el que veia no sé quina veïna des de no sé quin balcó. No sé si serien problemes tècnics de connexió, que ja serien prou eloqüents sobre com estan dissenyats els mitjans estatals, però va tornar a quedar clar, com la nit del 29 d’octubre, quan estaven amb les seues tertulietes de politiqueta mentre nosaltres ens ofegàvem, que per a ells les úniques vides que realment importen són les dels madrilenys i madrilenyes. La resta, color local i de tant en tant. Si hi ha una apagada a tot l’estat només els importa l’apagada a Madrid. Obscé, eloqüent, definitiu. Davant això, ens posàvem À Punt, clar, ja en ple procés de demolició, que feia el que podia. Però així estàvem, entre una emissora per a la qual ni tan sols existíem i altra que es tornà a revelar com a imprescindible en un moment en el qual es troba ja en hores baixes intervinguda pel nostre inefable govern autonòmic.
Per exemple, la segona: estem en un país en el qual no només tenim uns transports públics lamentables, sinó que hi ha una barrancada i moren més de dos-centes persones i un altre dia hi ha una apagada general que dura hores i hores en tota l’extensió de l’Estat. Ho deien en una conversa en el mercat: Espanya està agafadeta amb pinces. Ens van vendre el discurs aquell de la modernitat, de la major qualsevol cosa d’Europa (es veu que l’altre dia Miss Porta Giratòria, vull dir, la presidenta de Red Eléctrica, va tornar a dir que tenim la millor xarxa elèctrica d’Europa o del món, o de l’univers. Rebenta tota alhora, però és la millor. El capità de la Commedia dell’Arte està més viu que mai. L’espanyol ridícul i fanfarró mai no mor, ens contaren que som el centre del món, el rovellet de l’ou, i la realitat és que el país sencer està agafadet amb pinces. I això fins i tot a la metròpoli madrilenya, o siga, que com estarem nosaltres, trista colònia d’un imperi cutre i decadent, l’imperi de la bufa i del fum. Sigues benvinguda Espanya a l’ardent Tercer Món, que va escriure Mario Benedetti. En el poema sonava bé, però eren altres temps. Jo, mentre ens fem a la idea que som tercer món i esperem la següent apagada (diuen que això no tornarà a passar. Que no pot tornar a passar. Pocs dies després que passara diuen que no pot tornar a passar. És que és per a riure, si no fera fàstic), mentre esperem, tot mirant la lampareta, que es torne a apagar, vos recomane la lectura de Final d’imperi, de Xavier Serra, publicat per Afers. I és que ser una colònia és dolent, però ser-ho d’Espanya és ja la caraba, que deia mon pare. No sé d’on ve eixa expressió. Fa anys que no la sent.
I una més, la tercera, parlant d’oligarques: veig que la mateixa emissora que parlava que una senyora estava flipant de veure els semàfors del carrer d’Alcalà sense llum ara té dos grans línies editorials: que la ràdio va ser una cosa molt gran el dia de l’apagada i es gasten una èpica que per a què. Cròniques de Malasanya a les fosques, ens podrien contar, oh, meravella, em lleve el crani, que diria el clàssic. I l’altra, que el dia aquell sense llum vam ser molt feliços tots i totes, perquè les places, i els carrers, i la comunitat i no sé quines coses. Clar, mentre parlen d’això no parlen que sembla que la hipòtesi més possible del que passà és que les simpàtiques elèctriques, com que estava massa barata, van retirar de colp la llum que van considerar rendible retirar fins a provocar el col·lapse del sistema, és a dir, que, si em permeteu que faça un diagnòstic encara que soc de lletres, la culpa va ser del capitalisme, o, per a ser exactes, del capitalisme d’oligarques d’esta Espanya nostra de les ales quietes, de les benes negres sobre carn oberta, etc., etc., del fet que a les corporacions que controlen el tema aquest de la llum l’única cosa que els importa és guanyar diners i no que l’UCI d’un hospital de províncies, per posar un exemple, tinga llum, o el teu tio Sento haja passat sis hores tancat en un ascensor. L’únic que els importa a ells és guanyar dinerets. A ells i als governs corruptes que les van privatitzar.
I és que clar, mentre parlem de com és d’estupenda la ràdio i de com vam ser de feliços fent tertúlies amb llanternes no parlem que el que caldria fer d’una bona vegada, perquè motius hi ha, és nacionalitzar les energètiques. Que la broma de la porteta giratòria i l’especulació grollera amb la llum i l’energia ja ha durat prou. Però així, eh?, bum!, “exprópiese”, com va dir aquell. Expropiar, nacionalitzar (ai, com seria de bonic que la nació que nacionalitzara fos la valenciana!), eixes sí que són paraules molt velles que ningú empra ja. Doncs potser caldria anar llevant-los la pols, no? A veure eixos partits d’esquerres, que prohibir que els pares i les mares es facen una cerveseta mentre els fills juguen en el parc de boles pot ser molt guai, però expropiar les energètiques és encara millor. Molt millor. On vas a parar.
