Fa anys, una amiga passava per moments difícils i, entre tantes altres píndoles motivacionals, vaig dir una cosa així com “l’any vinent serà l’hòstia”. 2019 s’acostava al final i, és clar, 2020 i la COVID feren que la meua profecia se n’anara en orris. Tot i això, he continuat, any rere any, tossut com em van parir, assegurant-li a la meua amiga que “l’any vinent serà l’hòstia”, l’última vegada fa només uns dies.
Bé, no ha passat una setmana i 2026 ja demostra que, de nou, els meus desitjos es trobaran de cara amb una realitat que es resisteix a canviar per a millor. L’atac dels EUA a Veneçuela i el segrest del president Maduro i la seua família demostren que la tendència bel·licista global continua la seua carrera embogida i sense fre, acostant-nos a totes més i més a l’abisme.
L’imperialisme ianqui encarnat aquesta ocasió per Donald Trump s’ha llevat del tot la careta. Ni la democràcia ni les drogues, el que importa és el petroli i els recursos d’un país que ha gosat plantar-los cara. Cert és que hi ha factors interns que hauran jugat un paper en aquesta decisió, com ara la victòria de Mamdani a Nova York, la impopularitat pel creixent cost de la vida, la crisi del Fentanil o l’escàndol interminable dels arxius d’Epstein. Igualment, en l’àmbit internacional, la pèrdua de l’hegemonia econòmica i la cada vegada menor influència política són tan evidents que obliguen els EUA a exhibir el poder militar com allò que realment els situa per damunt de la resta, presentant-se com a «policia del món» i garant de l’ordre mundial enfront de la resta de potències. Finalment, no podem oblidar el caràcter megalòman d’un abusador amb deliris messiànics capaç de vore’s a si mateix com a mereixedor del Nobel de la Pau (si és que eixe guardó té encara cap valor) i alhora fer de la força bruta l’element clau de la seua intervenció política.
Al remat, però, són els interessos econòmics els que imposen la seua agenda de guerra, siga a Veneçuela, Groenlàndia o a Gaza. En eixe sentit, Donald Trump és la màxima encarnació de la figura, tan estatunidenca, del president-empresari, acostumat a obtindre allò que desitja sense importar la manera d’aconseguir-lo ni els cadàvers que deixa enrere. Així, ha decidit matar dos ocells d’un tret: continuar la guerra híbrida (econòmica, mediàtica i militar) de fa mesos i afegir el cop d’efecte del segrest de Maduro i el control del petroli, augmentant així la pressió sobre la resta de governs llatinoamericans que no li fan el joc, com ara Colòmbia, Cuba o Mèxic. Passat el cop militar, comença el cop empresarial, obviant i menyspreant l’oposició veneçolana, igual que fa amb Zelensky a Ucraïna, i negociant el retorn de les empreses nord-americanes al negoci del petroli veneçolà sota amenaça militar. Res de nou tampoc, la vella Doctrina Monroe que des de fa dècades orienta la política exterior ianqui i que ha propiciat desenes d’intervencions militars, suport a dictadures, finançament del terrorisme paramilitar, etc.
Mentrestant, Europa i l’estat espanyol es posen de perfil, obviant la seua complicitat en aquest i en altres atropellaments del dret internacional. En aquest món polaritzat, defensar la lògica capitalista i militar és raó d’estat, no només contra Maduro, sinó contra tot allò que la Revolució Bolivariana representa. Els successius governs espanyols, inclús aquest que es diu el més progressista de la història, han donat suport als diferents intents de cop d’estat fallits, i els colpistes sempre han trobat en la política i premsa espanyoles un aliat i altaveu incondicional.
De la mateixa manera, les manifestacions de suport al cop que hem vist a Barcelona i València demostren la intencionalitat política que suposa facilitar la migració de persones econòmicament privilegiades mentre es tanca la porta a aquelles que fugen de la pobresa i la guerra. La dreta i extrema dreta veneçolanes unides a la dreta i extrema dreta espanyoles i europees fent pinya contra les conquistes de la Revolució.
Enfront de tot açò, una vegada més toca prendre partit i triar bàndol. Perquè sí, 2026 serà l’hòstia, però ho serà si som capaços de constituir-nos com uns Països Catalans lliures, internacionalistes i solidaris, bastint aliances entre pobles i unint les forces de la nostra classe. No tot està perdut. En sobren exemples, de lluita i esperança. De les Comunes Bolivarianes al Confederalisme Democràtic kurd, de la resistència palestina a les Revoltes de la Terra. Hem eixit als carrers aquest cap de setmana i ho tornarem a fer el dia 8 i tantes vegades com siga necessari. Fem-ho juntes i serà l’hòstia. Bon any nou i ens veiem al costat correcte de la història.
PD: «Váyanse al carajo, yankees de mierda, que aquí hay un pueblo digno!»
Paul Muñecas és militant d’Endavant OSAN a la Marina Alta.
