El 7 d’abril del 1823 els Cent Mil Fills de Sant Lluís -que en realitat eren alguns menys, però en qualsevol cas una quantitat gens menyspreable- travessaren la frontera de l’estat espanyol per ajudar l’infame Ferran VII de Borbó a acabar amb l’intent de règim constitucional proclamat tres anys abans i a tornar a l’absolutisme. Per descomptat ho aconseguiren, i el dia 7 de novembre del 1823 Rafael del Riego, liberal, que s’havia cregut que era possible una democràcia liberal nascuda de la constitució de Cadis amb una monarquia, i a més, amb una monarquia borbònica, que havia cregut el rei quan va dir que marxaren tots, i ell el primer, per la senda constitucional, era executat en Madrid.
De Riego quedaria el seu himne, que no per casualitat va esdevindre himne dels republicans espanyols. El seu commovedor intent havia deixat un ensenyament clar que calia no oblidar: a banda de tot, a banda que una monarquia democràtica és un oxímoron perquè deixa una part dels poders de l’estat no només més enllà de la sobirania popular, sinó més enllà de la llei, el que quedava clar per a les generacions a venir és que un rei Borbó quan menys et descuides te la clava. Et va convencent amb bones paraules: que si la senda, que si ell el primer…, i quan et descuides et trobes els cent mil fills de Sant Lluís trucant a la porta de ta casa -o la Guàrdia Civil, que per al cas ve a ser el mateix- i, literalment, amb la soga al coll.
Cent anys més tard, el 13 de setembre del 1923, el general Miguel Primo de Rivera donaria un colp d’estat d’acord amb un altre Borbó, el besnet de Ferran VII, i acabaria amb una altra anomenada monarquia constitucional, la de la constitució de 1876, la de la (primera) Restauració. La història és ben sabuda. Li havia estat bé mentre amb l’«encasillado» i els innumerables tentacles del caciquisme havia pogut garantir que guanyaren les eleccions qui les havia de guanyar, els dos partits dinàstics, i mentre ell, el rei Alfons XIII, que sembla que era prou campetxano, i els seus compiyoguis, feren els negocis que consideraren oportuns i clavaren la mà en la caixa el que volgueren, que per a això eren de bona família i vosté no sap amb qui està parlant. Però les coses se li estaven anant de les mans, perquè els fraus electorals començaven a ser una mica massa descarats perquè se’ls empassara l’emergent societat civil, i a més de vegades ni tan sols eren prou, amb els republicans guanyant vots i popularitat. I per si això fos poc, la guerra d’Àfrica era una bona oportunitat de fer diners per als emprenedors habituals, però de vegades passaven coses (a Annual, per exemple), i podia ser també que algun general (Picasso, posem per cas) al qual se li havia encomanat una comissió d’investigació, en lloc de deixar passar el temps i llançar terra sobre el tema, que és per al que estan les comissions d’investigació, li pegara per investigar i traure conclusions. I, clar, aleshores ja hi havia hagut prou democràcia, i ahí estava el capità general de Catalunya, amb una gran tradició repressora que a València coneixíem bé, disposat a posar l’espasa damunt de la taula i el que vosté ordene Sa Majestat. Els Borbons i la democràcia -instrumental- una altra vegada.
Doncs això, que com qui no vol la cosa estem al 2023. I, vaja, cal no deixar-se endur pel fetixisme dels números redons, però estava llegint les coses que van passar diumenge al Brasil i els tuits divertits de Cuca Gamarra i no he pogut evitar recordar la doble efemèride. Pensava també en com de difícil té la dreta (bé, ja m’enteneu, la dreta que li agrada a Felip VI i la gent de bona casa, que no és que pense jo que el PSOE siga massa d’esquerres) governar a Espanya per les bones. Un pacte com el que li va permetre a José María Aznar governar en 1996 amb el suport de Jordi Pujol sembla prou impossible. El nacionalisme espanyol excloent del PP i la seua política de terra cremada, de recursos al constitucional que té controlat, de piolins, declaracions incendiàries i demés és el que té. Fins i tot amb les regles del 78, amb el atado y bien atado, sembla que o aconsegueix la majoria absoluta amb VOX, o res de res. I, clar, u pensa: es resignarà esta gent a no tindre el poder de l’estat molt més temps? Què passarà si perden les properes eleccions? Els aniran bé les normes que tant diuen que els agraden -són «els constitucionalistes», ni més ni menys- si amb elles no estan ells al poder com pensen que és el seu dret natural? I com que a més sempre tenen les acusacions d’ilegitimitat en la boca, doncs ves a saber el que estaran pensant. El que és segur és que en els darrers dos-cents anys la combinació d’any 23, monarquia constitucional i rei Borbó ha resultat explosiva.
I el cas és que nosaltres que, al remat, ho consentim, a diferència del bo de Rafael del Riego, no tenim perdó. Perquè mira que estàvem avisats.
