Estos dies he estat seguint amb certa diversió el tema dels àudios de Villarejo i Ferreras. Diversió no perquè em semble un tema menor, clar, sinó, primer, pel to dels personatges en les gravacions, que semblen trets d’una comèdia grollera. I, sobretot, per algunes reaccions. Em recordà aquell moment cèlebre de Casablanca quan, en produir-se el memorable moment de la interpretació de La Marsellesa encoratjats per Victor Laszlo, el capità Renault tanca el bar de Rick perquè diu que ha descobert que allí es juga, després d’haver sigut no només un client habitual, sinó un client afavorit per la banca com a condició precisament per mantindre’l obert. De fet, mentre el tanca cobra els guanys de la nit.
Fa molt poques setmanes Mónica Oltra -jo no m’he oblidat d’ella, i no tinc la més mínima intenció de fer-ho- en la roda de premsa de la seua dimissió parlava de l’«ecosistema mediàtic» que creava l’ambient per fer que la pressió fos insuportable i la dimissió pràcticament inevitable. I cal recordar que una part de la creació estatal d’eixe ambient va ser cosa precisament de Ferreras i Ana Pastor, amb una barreja de mitges veritats i mentides senceres. Una part, però no tot, és clar, que l’entorn de Sumar em fa la impressió que estaven també prou per la tasca de restar Mónica Oltra. I cal recordar també que eixe ambient va tindre també la seua secció autonòmica de panxacontents que retorcen els fets per poder vomitar argumentari estratègic.
Però en realitat hi ha molts altres exemples que em venen immediatament a la ment. Alguns, és clar, tenen a veure amb Catalunya -per exemple amb les espectaculars detencions d’activistes com ara Tamara Carrasco o els diables de Sabadell amb estrafolàries imputacions que eren fins i tot amplificades per la premsa de manera acrítica -o obedient. O pense en els xicots d’Altsatsu, per a la criminalització dels quals la premsa també va fer la seua part. O, és clar, generacionalment em ve al cap la repugnant campanya de Las Provincias al voltant de l’assassinat feixista de Guillem Agulló. O, pel revers, pense quan Juan Carlos I era segons la premsa un rei exemplar i auster, i la infanta Cristina una professional modèlica. O recorde també el tancament d’Egunkaria.
Crec que en estos moments de la història és molt clar que la premsa ha tingut un paper fonamental en blindar els límits del que es podia dir i es podia pensar en l’anomenada Cultura de la Transició. Em fa la sensació que fer carrera implicava complir disciplinadament esta important missió en la transició gattopardesca, no fos cas que una premsa vertaderament lliure eixamplara massa els termes del que és pensable, del que és admissible, del sentit comú de la restauració borbònica, no fos cas que guanyara qui està pensat que es presente per legitimar el sistema, però no que guanye. És clar que hi ha hagut malgrat tot premsa independent -este diari en què escric n’és un exemple-, i cal valorar-la en tot el que val precisament perquè ha treballat en els marges, en condicions molt adverses i, com demostra l’esmentat cas d’Egunkaria, fins i tot arriscant-se a la repressió física.
No sé fins a on arribarà l’assumpte este de Ferreras. És de veres que és una persona molt poderosa, encara que, per altra banda, també és de veres que és un peó, ben pagat i ben relacionat, però un peó. En el moment d’escriure estes línies hi havia hagut fins i tot reaccions dels presidents de Xile, Colòmbia, Argentina i Mèxic. No sé si arribats a este punt este important peó -alfil fins i tot- serà sacrificat. El que pense és que en qualsevol cas estes complicitats, estes línies directes i subterrànies continuaran existint.
El que és interessant pensar és si este escàndol continuarà obrint l’escletxa discursiva del relat legitimador de la restauració borbònica i farà més difícil estos muntatges o si més no el seu recorregut. El que ha passat fa molt poc de temps amb Mónica Oltra i la varietat d’actors que demanaven el seu cap per traure rèdit dels tripijocs de la ultradreta no em fa ser optimista. Però també és de veres que l’erosió d’un bloc de pedra a una muntanya és un procés molt lent, que pot durar anys i anys, però finalment, el dia que es produeix, el col·lapse és instantani. Veurem.
