Este estiu, per fi, vaig trobar temps per a llegir País Valencià, eixida d’emergència, de Ricard Chulià. Fa un temps li vaig prometre que escriuria una ressenya del seu llibre, però crec que no farà falta. Escriure esta columna ja serà suficient. El llibre de Chulià posa negre sobre blanc tot el que els militants valencianistes hem expressat, defensat i reivindicat des de fa dècades i que podríem resumir en una frase de la cançó «Trencar el Silenci», d’Obrint Pas: «Espanya no ens apanya». Com diu Chulià, el projecte d’Espanya per als valencians és ser els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus, i això, clarament, no ens apanya i ser conscient d’això hauria de ser prioritari.
Vull parlar d’antimadridisme que és el projecte que hauríem de seguir tots els valencians. Molts coneixen el meu valencianisme futbolístic, i per tant entendran que per ser del València soc, irremeiablement, antimadridista. Però hui no parle de futbol, tot i que moltes dinàmiques que es veuen al futbol es reprodueixen a la societat; hui he vingut a parlar de valencianisme polític antimadridista, un valencianisme que ha de tindre com a columna vertebral l’antimadridisme, com ja té altres «antis»: antifeixisme, antiracisme, antimasclisme i antiLGTBI-fòbia.
El madridisme polític espanyol va en contra dels interessos valencians i estar-hi en contra no és cap odi cap als madrilenys, és denunciar el projecte de convertir Madrid en Espanya on els interessos de Madrid s’imposen sobre els interessos de la resta. L’antimadridisme, per tant, és lluitar contra el projecte que a Madrid, és a dir, les elits espanyoles, tenen per a nosaltres, un projecte colonial extractiu. Un projecte d’oferir recursos econòmics i ambientals per a major glòria del projecte espanyol de magnificar una ciutat artificial, a costa de rebentar la resta de l’Estat. Però tranquils, com diu Chulià, l’alternativa o eixida d’emergència a eixe projecte madridista colonial, els valencians la tenim i es diu País Valencià, és a dir fer valencianisme polític antimadridista.
Ara que l’antic Bloc encara un congrés nacional, és el moment de recuperar l’actual projecte valencianista polític perquè puga exercir l’antimadridisme polític d’una forma costant i prioritària. Qui ha pactat amb forces madrilenyes i ha perseguit una mena de convivència cordial amb la Madrid explotadora no pot tindre cabuda dins del valencianisme polític. El valencianisme polític no pot pactar amb qui fa seu, facilita o permet que continue eixe projecte colonial espanyol creat per Espanya contra els valencians. L’excusa que ven la dreta ja no és vàlida per als valencians. Com a espanyoles que són, tant la dreta com l’esquerra actuen contra els interessos dels valencians i a favor d’eixe projecte colonial madridcèntric que va en contra de l’existència del País Valencià.
Compromís i tot partit valencianista hauria d’estar sempre en les bancades de l’oposició a Madrid, governe qui governe. I en situacions de govern com les actuals on les majories depenen d’un o dos vots és on un partit valencianista ha d’imposar la seua veu, i per tant la dels interessos dels valencians, i ho ha de fer a base d’antimadridisme, per així evitar que el projecte colonial madrileny continue ofegant-nos. Sí, abans les persones, però les persones valencianes no han d’estar mai per baix.
El projecte colonial madrileny està molt avançat. El sud del País Valencià ja està ocupat per persones que estan fugint del fred nord-europeu per un poc de sol, o de Madrid per un poc de platja; en moltes d’estes zones per no saber no saben ni parlar castellà, creen els seus negocis amb retolacions en anglés o alemany només, on els valencians només tenim dret a oferir-li sanitat pública i cures o fer-los de cambrers. El Cap i casal està expulsant treballadors i veïns, reemplaçant-los per nòmades digitals «expats» a qui els fa vergonya dir-se emigrants i turistes de borratxera. L’agricultura s’està, per una banda, abandonant per a donar lloc a horts solars i per una altra s’està intensificant en mans d’especuladors que utilitzen els nostres recursos perquè puguen menjar encisams o pimentons a Londres o Berlín. Les comarques industrials valencianes que han sobreviscut a tantes crisis, s’estan desindustrialitzant perquè un País Valencià industrial no és prioritari per al país que ens ocupa cada dia i que vol que oferim turisme de baixa qualitat i cures.
Tot està molt malament, molt malament està tot, però tenim una via d’eixida, una eixida d’emergència que es diu País Valencià i s’hi arriba fent valencianisme polític de base antimadridista. Esta no és la ressenya del llibre de Ricard Chulià que m’haguera agradat escriure, però és una oportunitat d’agrair-li en públic este llibre i tanta pedagogia valencianista antimadridista que està fent en la seua difusió poble a poble comarca a comarca. Escric tot això creuant l’estat espanyol cap a Xixón, passant per Madrid, com no podia ser d’una altra manera, i mirant per la finestra del tren no puc deixar de pensar, tots estos túnels, tots estos trens, tot ho han fet amb els diners dels valencians i dels altres victimistes perifèrics. Deixem d’ofrenar, que ja està bé. Als 80 ens havíem de recobrar en la nostra unitat com a poble com va dir Fuster, ara crec que ens toca recobrar-nos en el nostre antimadridisme. El poble encara es viu, no deixem, per tant, que el seu projecte colonial per a nosaltres siga un èxit. Eixim per la porta d’emergència!
