Enmig del consumisme més absurd, de les desigualtats, de la pobresa de molts territoris, de tot el que representa el sistema basat en el poder d’unes minories que dominen els mercats, i tot allò que comporta el capitalisme, hi ha gent que pensa, o escriu, malgrat que també estem els lectors, pocs certament, que qüestiona el sistema tot tenint present que a hores d’ara no es veu un horitzó alternatiu. El sociòleg nord-americà Erik Olin, abans de deixar-nos, publicà un llibre, resumint gran part de la seua feina al voltant del que ell anomenà un anticapitalisme pel segle XXI, consistent en erosionar el sistema.
La manca de reflexió sobre les manifestacions concretes del capitalisme, com és el cas de la llibertat, entesa en el sentir de fer allò que vols sense atendre les conseqüències, com seria el cas dels d’abusos contaminadors, i el criteri dominant de l’interès o el guany econòmic, no són fets casuals, sinó conseqüència de la lògica del sistema. Vivim en una democràcia capitalista, un sistema en el qual els investigadors socials destaquen com al capitalisme li resulta difícil conjugar la justícia del mercat i la justícia social, puix “a mesura que els estats democràtics es converteixen en agències de recaptació en benefici de les altes finances globals, la justícia del mercat s’acosta a la seua victòria sobre la justícia social, siga temporal o definitiva” (Woklfang Steeck). Així doncs, hem d’abandonar un horitzó de justícia social? Què ens resta de l’anticapitalisme d’altres moments?
Observem que el consumisme sol arribar a extrems d’irracionalitat, ja que consumir dona satisfacció i sensació d’apoderament. Els rics són més pocs i més rics. Tot això, és cert. Hi ha, però, insatisfacció i desconfiança amb el sistema. La realitat és complexa, però la contestació queda limitada a grups i segments de la societat considerats “minoritaris”. Si, és cert que hi ha crisis, com la del 2008, però la capacitat de les finances i els interessos dels mercats tenen capacitat de recomposició.
Son temps de continuar resistint, diuen alguns. De generar formes alternatives, de reformes, de reivindicar justícia social, polítiques igualitàries, de lluitar pels drets i evitar retallades. Sembla que això, seria aleshores ser anticapitalista al segle XXI, tractant de pal·liar les conseqüències malbaratament i la dictadura de les finances i el mercat, com és el cas de l’immobiliari, que és la causa del problema de l’habitatge que afecta àmplies capes de la població.
En conclusió, són moments de continuar tenint una certa dosi d’anticapitalisme, tot tenint en compte que això, ara com ara, es veuria en un horitzó utòpic.
