Aquest moment de Ir a La Habana, l’últim llibre de Leonardo Padura, en què apareix a Cuba el reguetó. Va ser a principis d’aquest segle. Padura ho interpreta molt bé: no és simplement un estil de «música machacona» i «lírica escatológica». El reguetó és la manifestació de la desesperació definitiva dels cubans en relació a qualsevol mena de futur. És la banda sonora d’una terra de ningú que conviu cada dia amb l’apocalipsi com una forma de realisme màgic (però realisme).
Precisament l’autor cubà, havaner impenitent, reuneix al seu llibre una mena de memòries urbanes fragmentàries. Les memòries d’un escriptor (el primer catalogat oficialment com a «artista independent» a l’illa dels Castro) lligat indefectiblement la barri de Mantilla. De la mà de les pàgines de Ir a La Habana recorrem el lent declivi dels somnis revolucionaris illencs. Potser el punt més fatídic hi siga l’anomenat «período especial», a partir del 1990. Amb la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica i l’Europa de l’Est, Cuba es va quedar amb una mà davant i l’altra darrere. Això, lligat als efectes perniciosos del bloqueig nordamericà, van fer que en tot el país començara una lluita aferrissada per la supervivència que encara no ha acabat.
Entre 2015 i 2016, això sí, es va viure un breu període d’esperança. Eren els anys en què la presidència d’Obama als Estats Units i la seua política liberal envers Cuba es van deixar notar. Però tot va ser una il·lusió. En 2016 van arribar un huracà destructiu sense precedents i una altra dissort global: la primera presidència de Trump i la pandèmia del coronavirus. Això va acabar de sentenciar els cubans.
Avui dia, a Cuba se sobreviu, no es viu. Per primera vegada en tota sa vida, Padura ja no assegura que no se’n vaja del país. Al seu llibre ens ha retratat una Havana que ja no existeix: la Rampa dels anys 60 –espai de màxima modernitat-, la Coppelia acabada d’inaugurar (1966), la Mantilla dels seus pares i els seus avis, les proclames encara versemblants d’una revolució ja agònica.
L’Havana és una ciutat que m’estime especialment. Quan la vaig visitar per primera vegada, l’any 2009, duia al cap fer un reportatge per al diari Público, on llavors començava a col·laborar. Al final vaig escriure sobre els jueus havaners, una minoria escassa però encara influent (el text està inclòs al meu llibre Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món). Amb el meu company Ramon Usó (excel·lent fotògraf i millor persona), ens vam hostatjar al mític Hotel Habana Libre (abans Hilton), vam recórrer La Rampa amunt i avall, vam fer un gelat a Coppelia i vam visitar el Museo de la Revolución. Però, sobretot, vam disfrutar de l’hospitalitat de la família de Ricardo Acevedo, amb qui he mantingut la relació i amb qui estaré sempre agraït.
Fa uns mesos vaig tornar a l’Havana. La degradació seguia imparable. Tota la ciutat és una gran i bellíssima ruïna, excepte alguns trossos de l’Havana Vella, primorosament restaurats. L’euro, que oficialment es canvia per 120 pesos cubans, al carrer es troba amb facilitat per 340. Els cubans segueixen sent amables i alegres, a pesar que Padura es queixa de la falta progressiva d’urbanitat en un poble desesperançat.
El meu fill, que al maig passat se’n va anar a viure a l’Havana, va trobar un allotjament a bon preu a prop de l’Hotel Anglaterra, al bulevard de San Rafael. A les cinc del matí, invariablement, el despertaven els esgarips del reguetó dels més matiners dels seus veïns. Al bulevard de San Rafael es compra i es ven de tot, perquè a Cuba no hi ha res que tinga un valor especial, tot és negociable.
Ara mateix la ciutat –i el país sencer- espera un canvi impossible. Les protestes espontànies contra el règim de juliol del 2021 es van saldar amb 700 persones a la presó, algunes condemnades a deu anys. Els cubans tenen por, ràbia, suspicàcia, resiliència, amargor i fam, molta fam.
Estime el seu país. Li vaig demanar a Silvio Rodríguez (un cantant que m’encanta) una entrevista. Em va contestar que li enviara un qüestionari. No me l’ha retornat.
