Comença un dia nou a sota de les teulades, com canten Oques Grasses i jo baixe cap al País València, que és per mi casa, calma, tranquil·litat, serenitat, connexió. En definitiva, tornar a les meues arrels, si en tinc. Sempre ho pose en dubte. Com em puc definir? Sempre dic que soc un valencià vivint a Barcelona i treballant al Vallès Oriental, però la realitat és que les meues arrels són un 50% andaluses, un 25% manxegues i un 25% valencianes.
És clar que quan m’escape a Montilla (Còrdova), el poble natal dels meus iaios materns, connecte amb la família que hi tinc i sent que soc a casa, malgrat que la primera vegada que hi vaig anar tenia deu anys. El meu iaio patern era d’un poble petit de Guadalajara, Tordellego, que actualment compta amb unes 10 persones que hi viuen durant tot l’any. Hi he anat dos o tres vegades, però no em connecta amb la terra. La meua iaia paterna és de Xelva (la Serrania). Mai no hi he anat, però és l’única part de les meues arrels que em vincula amb València i que em fa sentir que soc valencià i m’hi identifique.
Sentir-se valencià és entrar per la Ciutat del Túria i olorar els entrepans de les onze del matí que s’acaben de fer per poder esmorzar i l’olor dels fartons acabats de fornejar i esperar la fresca orxata d’Alboraia. Sentir-se valencià és estimar la llengua, voler protegir-la; estimar el poble valencià, cuidar-lo, guarir-lo; respectar el territori i la cultura valenciana i no voler lluitar per destruir-lo.
Amunt i avall. És una sensació que experimente des del juny de 2023, quan vaig acabar la carrera de Traducció i vaig decidir independitzar-me a Terrassa (Barcelona). Començava una nova vida, allunyada relativament de la meua família i amistats. No coneixia ningú i estava sol en aquesta aventura. Al juliol em van contractar com a docent substitut a l’escola concertada Jaume Viladoms de Sabadell, on vaig donar els meus primers passos docents, tot i que havia fet pràctiques a dos instituts de valència: l’IES Balears i el Comenius Centre Educatiu del Cap i casal. En aquest centre de Sabadell vaig descobrir com de preciosa era la professió i com de complexes eren les relacions humanes. Mentre treballava a temps complet, feia el Màster de professorat a la UOC, en línia, i, tot i així, semblava que no era el que aquell centre educatiu volia de mi. Algunes vegades m’equivocava. D’altres, era ignorat o inferioritzat per una part de l’equip docent.
Vaig canviar a l’escola pública i vaig descobrir un nou món als centres on vaig passar: Institut Torras i Bages (l’Hospitalet de Llobregat), Institut Gallecs (Mollet del Vallès), Institut Santa Eulàlia (l’Hospitalet de Llobregat), Institut Sant Just Desvern (de la mateixa localitat) i l’Institut Torre de Malla, a Parets del Vallès, on actualment soc docent de Llengua Catalana i Literatura. En tots aquests centres, m’he sentit molt estimat i cuidat tant per l’equip docent com per les direccions. Evidentment, les condicions laborals respecte de l’escola concertada de Sabadell són incomparables i el fet d’haver aprovat les oposicions em fa estar més tranquil.
Amunt i avall. Com a professor interí substitut, viatjant forçosament, fins que al maig d’aquest any vaig aprovar les oposicions docents de Llengua Catalana i Literatura i vaig demostrar-me que era capaç de donar el màxim de mi mateix per aconseguir una estabilitat laboral.
Amunt i avall, com hui, 20 de desembre. Ahir vam acabar les classes. Hui és oficialment el primer dia de les vacances escolars de Nadal.
Amunt i avall, perquè què seria dels valencians que residim a Catalunya sense Renfe, Alsa o els cotxes propis o organitzats, fent país.
Amunt, perquè és on faig la vida: a Sant Andreu faig batucada, a Nou Barris hi visc i a Parets del Vallès hi treballe. Anar és pujar, però és tornar a aquesta nova llar. Aquesta nova casa que sent com a meua.
Avall, perquè torne a València. Torne a la llar que m’ha vist créixer. A les abraçades de ma mare connectant cor i orella. Als esmorzar amb les amigues de la meua iaia. Als sopars i rialles amb Marta.
Amunt i avall, perquè agafar la maleta mai és cap problema, si saps que tornaràs, on siga. «Anar-se’n. Anar-se’n, i tornar. Anar-se’n, anar-se’n, i tornar a tornar. Així, sempre així, sempre.» Això deia Josep Piera a Seduccions de Marràqueix.
