Hi ha a Cocentaina una plaça històrica i antiga amb una magnífica font d’on brolla l’aigua clara de la Mariola. Aigua clara a doll. A la plaça hi ha arbres monumentals, plataners centenaris amb diàmetres que han costat algunes generacions. Xops blancs que s’alcen del terra i volen traure les puntes dels seus dits per damunt de les cases. Pel que es veu, els arbres no estan sans. Han estat nafrats per podes excessives i a destemps. Després de la poda salvatge l’arbre ha quedat exposat a la pluja i les malalties a través de les ferides. Una poda ben feta és necessària, una poda desmesurada i un arbre sense cura posterior és com un xiquet gran indefens i maltractat.
L’Ajuntament té un informe que diu que els arbres estan malalts. El té, pel que es veu, des de 2018, i ara, a mesos del final de la legislatura, ha decidit que ja n’hi ha prou, que cent anys són molts i que la vida s’ha de renovar. I vol talar-los de soca-rel sense que entre 2018 i hui haja fet cap actuació pal·liativa sobre els arbres. Vol fer desmemòria i plantar-ne de jovenets. Afirmen tenir por que vinga un temporal i s’enduga una branca o l’arbre sencer i espatle a algú. I clar, estem d’acord a dir que s’ha de vetllar per la seguretat, però a la vista els arbres presenten soques ben fortes i pretes. Jo, per exemple, aparque quasi cada dia el meu cotxe sota aquests preciosos gegants de fusta, així que m’interessa la seguretat. Però no m’interessa de cap manera la política fàcil. Els arbres, aquestos arbres centenaris, són un patrimoni del poble, han escoltat milers de converses i se saben els secrets dels joves i dels vells. Són, que voleu que vos diga, una meravella. I tots hauríem de ser conscients d’això, aquesta plaça, amb els seus arbres -i la plaça sense els arbres no seria de cap manera el mateix- és admirada i lloada per tots els visitants que la gaudeixen. Cocentaina viu una ferida oberta permanent en el seu nucli històric cada vegada més deteriorat i sotmés als nous temps i l’absència de polítiques de protecció. El nucli històric del poble perd els seus fills, les cases cauen i ara volem amputar els arbres; només ens queda cremar uns quants llibres i haurem complit amb l’inrevés de la coneguda equació. Però ens queda el magnífic Palau Comtal, ens queda la magnífica plaça del Pla de la Font de què vos parle, una extraordinària biblioteca molt a prop i sobretot ens queda força i ganes que tot açò no passe, no vaja a més.
Quan estimem una cosa de valent, de veritat, i no la volem perdre, ens preocupem de vetllar per ella i no d’aniquilar-la per a eliminar el possible problema. Si el metge ens diu que ha d’amputar-nos el braç no li l’estenem damunt la taula i li diem que talle per a tornar a casa satisfets. Ens ho mirem amb gravetat, demanem una segona opinió, consultem un altre metge. Mirem de veure si el podem salvar amb tractaments, invertim diners en ell, l’immobilitzem si fa falta, prenem els medicaments que facen falta, perquè tal vegada hi ha altres solucions que l’única irreversible. Ens protegim. Tot abans de quedar-nos mutilats, orfes i ferits per a sempre. Aquestos arbres són els braços del poble, amb els dits fent alegria a la primavera verda i a l’estiu alleugerint la calor sota les seues branques espesses, no hi ha altres comparables en tota la població. Com és possible que l’Ajuntament vulga acomiadar-se així del poble? Com és que no ha encetat un tractament per veure de millorar-los des que té l’informe on es parla de la salut d’aquests plataners i xops blancs? Com és que no revisa les branques potencialment més perilloses? Com és que no demana una altra opinió i deixa damunt la taula una esperança per a la propera corporació, siga del signe que siga? Està preocupat per la seguretat, com ha de ser, però la mesura que pretén és irreversible i injusta per a l’arbre i per a la població. A les carreteres hi ha accidents i es limita la velocitat, però no es prohibeix circular. Ací no es contempla que la plaça també pot ser tancada els dies de temporal i fort vent, que poden revisar-se a fons els arbres i podar alguna branca molt pesada i més perillosa. Ací s’ha de talar. Perquè lamentablement ací moltes vegades es tala, no s’hi deixa créixer els arbres més del compte, per exemple a Beneixama, on qualsevol arbre gran ha estat mutilat o directament talat de forma sistemàtica, o ací l’any passat, amb quatre exemplars eliminats en un preludi de la tragèdia que ara es prepara. Ací s’entra en pànic i es trau la destral. Però no sempre. Només cal preguntar a Ibi o a Biar -el seu plataner està nominat a arbre de l’any 2023- si prefereixen tractar o talar els seus plataners, que llueixen com un miracle a la plaça de la Palla o al parc de Biar. No hauria de ser un imperatiu per a Cocentaina preservar els seus per a les generacions futures?
Els plataners del Paseo del Espolón de Burgos, els plataners del Passeig de la Seu d’Urgell, els plataners de Ceret a la Catalunya Nord, els centenars de plataners que fan encara millors els meravellosos pobles de la Provença francesa, els plàtans de Can Mercader a Cornellà, plantats poc abans que els nostres i protegits per l’Ajuntament, el magnífic passeig de La Bisbal d’Empordà, els plàtans del passeig de la Puda a Banyoles, els plàtans del passeig de Barcelona a Olot, tractats recentment d’una plaga de fongs, com els plàtans tractats i salvats de la ciutat de Lleó, el Paseo de los Plátanos de la Casa de Campo de Madrid, els plàtans gegantescos del Parque Abelardo Sánchez, en el centre d’Albacete, el Paseo de los plátanos de Riópar, amb exemplars damnats i conservats, els plàtans del Paseo Alfonso X de Múrcia. I podem seguir. Tots ells són espais emblemàtics que es cuiden com a patrimoni estimadíssim dels pobles i les ciutats nomenades. No tots els seus arbres estan sans, alguns mostren esvorancs immensos dins del seu cor, buits produïts pel temps, per alguna desgràcia en forma de fong o malaltia, però tots tenen els seus metges i els seus tractaments, cosa que mai hem vist fer ací, on la cura fa soroll de motoserra. Els plàtans de tots aquests pobles estan allà per fer ombra i memòria, per sostenir els pobles. Minven els aparcaments, alcen de vegades les voreres o l’asfalt i produeixen algun problema amb les arrels, però es valora la seua presència com la presència d’un avi o d’una àvia vella que es mira passar la vida sense perdre la seua arrel i oferint a tots la seua ombra protectora i centenària. Tots plegats causen la majestuosa sensació del respecte i admiració davant del monstre del temps.
Per què nosaltres hem de renunciar a açò? Per què no podem estar alguna vegada orgullosos del nostre estimat patrimoni viu? O és que ja hem perdut totes les batalles? Jo crec que no. I que som a temps d’assegurar-nos que no hi ha més remei que donar pas a l’irreversible. I l’irreversible és la porta d’entrada de la nostàlgia, que en aquest cas, impedits ja de tornar a casa nostra perquè aquesta no existeix, podria convertir-se fàcilment en melancolia, un mal que dificulta la mirada cap al futur que volem tindre.
