¿Què és el primer que remarqueu d’una persona quan us la presenten o la coneixeu per algun camí atzarós? El rostre, els ulls, la mirada que us interpel·la. ¿Què és el primer que mireu d’un llibre, mesclat entre tants altres llibres a la llibreria? La coberta. Una imatge, uns colors, un missatge visual, la tipografia, tot això ens crida l’atenció. És el rostre del llibre, la seua presentació. Amb el vi, trobe que passa semblant.
¿En què ens fixem quan anem a buscar una ampolla de vi? Segurament, i si no tenim una idea prèvia en ment, el primer que ens atrau, almenys a mi, és l’etiquetatge, els colors, els símbols, el nom del vi i el disseny de l’ampolla, en una paraula, l’embolcall. Tanmateix, l’apropament al vi i a la literatura són ben distints perquè un llibre, abans de comprar-lo, el pots obrir, fullejar, fins i tot ensumar, sempre amb discreció i delicadesa, i millor que els llibreters no et pispen. Un vi, no. El vi te l’has d’endur a casa si el vols obrir, ensumar i assaborir. Per això, si no ets un gran coneixedor de vins, allò que et guiarà serà la imatge, una imatge que «no val més que mil paraules», però que quan està reeixida és més que convincent.
Els vins entren per la boca, és clar, però també pels ulls. Els vins, com les persones, com els llibres, són en algun moment amors a primer colp d’ull. Ho tinc comprovat, quan vaig a comprar una ampolla, a banda de tornar-me carabassa entre tants vins que desconec i em criden l’atenció, em fixe en la gent que tinc al voltant: dissimuladament, mire cap a on ells miren i de vegades acabe posant les mans on ells les han posades, per comprovar els detalls d’una ampolla, molt sovint vistosa, cridanera, elegant o seductora. En aquell instant no pense en el segon ni tercer moment, en obrir l’ampolla a casa, o a casa d’uns amics, en tastar el vi, brindar, gaudir-lo, i tota la festa. De moment, quan estic a la botiga és l’instant i el goig de posar una ampolla bonica a la bossa, amb un nom i uns colors incitadors, una temptació acabe sucumbint.
Roberto Calasso deia que la llibreria perfecta era aquella on acabaves comprant, a més del llibre que buscaves, altres llibres, o fins i tot directament altres llibres diferents d’aquell que estaves buscant. Potser ocorre semblant amb el celler perfecte. Hi entres amb una idea i en surts amb altres ampolles. També depén de la capacitat convincent del personal que regenta el negoci. Igualment, a la llibreria un bon llibreter o llibretera t’aconsella, et guia i et sedueix quan vol, si vol i et deixes…
M’agrada el vi, molt, però no hi entenc, no m’hi he posat. No podem saber de tot, ni ganes. Me’l bec amb deler i dosifique plaers i «savieses». També m’agrada aprendre dels altres, sobretot dels que no diuen que en saben, però jo sé que en saben, ja m’enteneu… Tinc una certa intuïció per a tractar la gent. En ocasions m’enganye, és clar.
Amb tot, de tant en tant em deixe anar per impulsos, pels amors a primera vista. Recorde encara la primera vegada que vaig veure una botella del vi Maduresa, seria el 2002-2003. Feia poc que el Maduresa es comercialitzava, l’havien llençat al mercat l’any 2000 des de la partida de les Alcusses, a Moixent. Allò va ser tota una revolució i un descobriment: la bellesa estètica en una ampolla de vi i, a sobre, en un vi valencià! No hi estàvem avesats. Cert és que des de llavors ha plogut molt i ara l’oferta és rica, sorprenent i diversa, però fa vint anys no era així, ni molt menys.
Durant molts anys ens havien atipat de Riojas i Riberas del Duero amb dissenys rancis: Faustino I, Faustino V, Sangre de Toro, Viña Albali, o aquell Paternina banda blava, i la broma dels «paterninos», per a referir-se als «blavers» que abundaven tant en els anys vuitanta a la ciutat de València. Aquells vins eren el que trobaves més a mà, als supermercats, als cellers de tota la vida. No hi havia les botigues gourmets que han acampat recentment en alguns barris de la ciutat, ni els cellers moderns amb tasts de vi que ara estan tant de moda. Tot era molt més rudimentari. I quan anaves a visitar la família, o volies fer un detall a algú o et convidaven a sopar a casa d’uns amics, apareixies amb una d’eixes ampolles tradicionals. Ningú feia massa cas de l’estètica ni dels embolcalls. Estic parlant dels anys vuitanta i noranta. A partir de finals dels noranta la cosa començà a canviar, i en els vins, com també en el món del llibre: la diversitat, la singularitat, la modernitat i la bellesa en el disseny, però també en l’essència, s’ha disparat des de llavors sense aturador…
Per això, de vins, com de llibres, n’hi ha que es presenten amb una imatge més clàssica, altres més avantguardistes, alguns molt sobris i elegants, d’altres ben trencadors. N’hi ha per a tots els gustos. En qüestió de beure i llegir, no patiu perquè no us ho acabareu, ni cal!
I mentrestant, deixeu-vos seduir, sense idees preconcebudes ni prejudicis perquè res de tan intens i impredictible com un amor a primera vista. Després, qui sap, ja vindrà la rutina i vos n’afartareu, però això són figues d’un altre paner. De moment, una ampolla bonica a la bossa, tastar un vi per primera vegada, besar uns llavis desconeguts (o enyorats), obrir un llibre que ni sabies que existia a la prestatgeria. Petis plaers per a una vida que mai sabrem si serà massa curta o massa llarga.
Bon estiu, també a primera vista!
