No sabem si és teatre o postureig, però els missatges que sentim i veiem en els mitjans de comunicació sobre la investidura de Pedro Sánchez, com a president del Govern espanyol, són «farolades» o envits, per part de Junts per Catalunya i per Esquerra Republicana de Catalunya, o són poc aclaridores, o per a molt entesos, per part de representants del Govern en funcions. Els independentistes demanen l’amnistia per als líders condemnats o pendents d’enjuïciar i el compromís d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Els membres del Govern de la part socialista oferixen diàleg sobre l’encaix català a Espanya, dins dels límits de la Constitució, i enarboren, amb raó, la gran baixada de tensió i la pacificació en la nacionalitat catalana. Mentres, la ciutadania va confosa, sense saber molt bé a què atendre’s. I la possibilitat d’una repetició de les eleccions, també en l’aire.
Sobre l’amnistia no deu haver-hi problema. Perdons o indults polítics o d’altra índole n’ha hagut molts, i seguiran havent-ne, i les possibilitats de concedir amnisties és una virtut i una demostració de la grandesa de la democràcia. El referèndum decisori sobre la pertinença i independència de Catalunya és diferent. Els peticionaris d’eixa consulta saben perfectament que no és possible ara, no cap en l’actual redacció i esperit de la Constitució, i no és pertinent ni honrós demanar un procés impossible de complir-se, mentres no ho permeta l’actual Carta Magna espanyola. El Govern parla de dialogar, sense aclarir massa en què consistix i consistirà eixe diàleg, que no podrà ser la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, per ara. L’actual Constitució disposa que la unitat d’Espanya és indissoluble i indivisible. Però, com tot allò que és obra o convenció de les persones, tot es pot canviar, modificar, derogar, dividir, etc. La Constitució del 78 també. Com que l’independentisme català està per a quedar-se, amb tot el dret i legitimitat del món, sí que es pot i es deu dialogar de com resoldre eixa qüestió. En algun moment s’ha de decidir com. Una possibilitat és establir el percentatge de diputats del Parlament de Catalunya, de majoria qualificada favorables a la independència. I establir la majoria, també qualificada, de vots populars, a favor de la separació d’Espanya. Fer com en el Canadà i el Quebec. Per mitjà del sistema quebequés, ben democràtic, serà difícil que Catalunya aconseguisca la independència, com probablement no l’aconseguirà el Quebec. Per mitjà d’un altre procediment, menys encara. Una solució per a tots seria l’establiment del sistema federal, com tenen països tan poc proclius a vel·leïtats aventureres o anàrquiques com Suïssa, els Estats Units, Alemanya o Austràlia. I Catalunya al capdavant d’eixa federació, com li correspon per importància econòmica i altres importàncies. I caldria formular les propostes ben clares, sense «farolades» ni envits no pertinents.
