Una altra oportunitat perduda, el president Sánchez va comparèixer al Congrés el darrer dimecres per tal de «donar explicacions», de nou, pel seu canvi de postura respecte al Sàhara Occidental. No obstant això, després d’escoltar-lo atentament, encara no ha explicat en què han consistit els acords amb el règim marroquí, després que el març passat coneguérem de l’existència d’una carta que Sánchez va enviar al monarca Mohamed VI, després de la visita oficial a Rabat, després d’aquell copiós sopar amb bandera cap per avall inclosa (sembla un símbol d’auxili, ¿és que estem en perill i necessitem que ens ajuden?, ¿o volien dir que Sánchez és el que ha de demanar ajuda als aliats?), després de quedar-se totalment sol al Congrés, després de la resolució judicial del cas de Brahim Gali (en el qual ha quedat absolta l’exministra Laya, a qui es van llevar d’enmig per aquest assumpte) i, sobretot, després de tres mesos fugint.
En la seua compareixença, a banda de repetir les explicacions que ja va donar anteriorment -que açò ho fa pel bé del poble sahrauí, perquè a ells no se’ls havia ocorregut abans, però el millor després de 46 anys d’ocupació il·legal és viure sota el mandat del seu opressor-, i, a més, fer-ho amb un somriure, de mutu acord, en aquesta ocasió va afegir alguna cosa més, ens va dir que «47 anys de conflicte irresolt haurien de ser suficients per a entendre que hem de moure les nostres posicions, evitar activament un agreujament del conflicte i afavorir un marc de diàleg per a una solució acordada». Totalment d’acord amb les paraules, però el nostre moviment hauria d’haver estat, com a potència administradora d’un territori no autònom pendent de descolonitzar, garantir que el legítim poble autòcton recupere la seua terra, sense agreujar el conflicte amb el nostre posicionament i amb la solució acordada per l’ONU.
Però aquesta ha quedat clar que no és la intenció del president, perquè quan ha dit «no permetré que es parle de Ceuta i Melilla com territoris ocupats, però Marroc mereix la mateixa consideració quan parlem d’assumptes que a ells els preocupen» està posant al mateix nivell unes ciutats autònomes internacionalment reconegudes com a part de l’estat espanyol, amb el Sàhara Occidental que és un dels 17 territoris al món pendents de descolonitzar, així continua tractant-se a la 4a comissió de l’ONU.
Però el que més m’ha cridat l’atenció de tot el que ha dit i també del que no ha dit ha sigut quan ha dit «en el nostre discurs i en la nostra pràctica política evitarem tot allò que sabem ofèn l’altra part», en eixe moment m’ha vingut al cap aquell acudit del dentista que diu «veritat que no anem a fer-nos mal?» Perfectament, podria anar acompanyat d’una vinyeta del genocida alauita amb un cavall amb ales en una mà i l’altra al mig les cames de Pedro Sánchez. I ja sa sap, que quan a ú l’agafen de certes parts és capaç d’oblidar la justícia i la decència.
Se t’ennuvola la vista i no veus que hi ha persones que fa dècades que pateixen tortures, violacions, repressió, desaparicions i tota classe de violació de drets humans, en un país ocupat il·legalment per un règim opressor, que no permet que puga viatjar als territoris ocupats cap activista, observador, periodista o representant polític. S’han posat una bena als ulls, fins al punt que cap representant del PSOE va tindre la vergonya d’assistir a la reunió de l’intergrup format per diputades i senadores amb l’activista Sultana Jaya, el mateix dia al Congrés dels Diputats i Diputades.
Sultana Jaya és tot un símbol de la resistència sahrauí, que ha estat 562 dies segrestada en la seua pròpia casa a Bojador, al Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. Ella i la seua germana han sigut torturades i violades, davant de la seua mare, han viscut aterrades durant més de 17 mesos, en els quals entraven a sa casa per destruir tot el que tenien, han estat sense llum i sense aigua i se’ls va injectar alguna substància que desconeixen de què es tracta i les conseqüències que pot tindre en la seua salut.
Amb aquests aliats és amb qui volem tindre un nou marc d’enteniment, això sí, a canvi de trencar el consens social i polític sobre el Sàhara Occidental i el més recent, trencar el tractat d’Amistat, Bon Veïnatge i Cooperació que Espanya tenia amb Algèria. Que també ha instat a suspendre les importacions del nostre Estat. Es podia prevenir, fa tres mesos que Alger va cridar al seu ambaixador a consultes, però el PSOE devia pensar que, si no parlava d’Algèria, el problema desapareixeria. Per això a la seua compareixença no ha mencionat ni una sola vegada Algèria, a pesar que la petició que s’havia registrat era per a donar explicacions de les conseqüències que la decisió sobre el Sàhara tindria en les relacions amb el país veí Algèria.
Els verdaders motius potser mai els sabrem, el que tinc clar és que la dignitat d’un poble no té preu i als germans sahrauís, no els venen.
