Això devia ser l’any 1988. Jo cursava l’últim any de Filologia a la Universitat de València i, en l’assignatura de Literatura Catalana II, tenia com a professor Jaume Pérez Muntaner. Jaume era bon professor, però també era un poeta destacat. Vam fer el pacte habitual entre discent i docent quan tots dos es prenen el seu ofici amb seriositat: ell va posar passió i saviesa plena en les seues explicacions i jo vaig correspondre amb interés i dedicació extrema. No va funcionar malament: vaig eixir del curs amb Matrícula d’Honor i, a canvi, vaig descobrir a fons autors imprescindibles i inoblidables. Un d’aquests fou Carles Riba.
Aquell any vam llegir, entre altres obres, les Elegies de Bierville. Ara mateix la tinc davant: un volumet d’Edicions 62, de la sèrie «Els llibres de l’Escorpí», amb l’eficaç i contundent portada dissenyada per Loni Geest i Tone Hoverstad. És difícil d’explicar el que em van posar a dins els versos de l’exili de Riba, onze composicions escrites en estat de gràcia (es pot escriure poesia de cap altra manera?) que, des d’aquell dia, no han deixat d’acompanyar-me com un amic fidel.
Obligat a abandonar Catalunya, com tants d’altres, en 1938, Riba s’instal·la a Bierville, a prop de París, i allí realitza la immersió, en les seues paraules, «a la realitat profunda de mi mateix, a la meva ànima i al meu pensament, a les raons per les quals sóc l’home que sóc i que vull ésser». Paraules com llibertat, pàtria, memòria o salvació prenen en aquest opuscle significacions tan fondes que, evocant Grècia (la seua segona pàtria), no deixa de parlar del marasme a què s’aboca el seu país natiu després d’una guerra anorreadora. I el primer dels poemes amb què s’obri la sèrie és el més famós, el dedicat a un temple semiderruït però incòlume, Súnion.
«Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,/ tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent». Qui conega el poema i la seua circumstància no necessita més explicacions. El cas, però, és que aquest estiu, trenta-cinc anys després del meu pas per aquell aulari de Filologia, he anat finalment a Grècia i he visitat aquest «temple mutilat», al capdamunt del cap que porta el seu nom, a l’extrem sud de la península de l’Àtica.
Han transcorregut, sí, quasi quatre dècades en què el nom de Súnion ha reposat dins el meu imaginari, en alguna raconada del pericardi, a l’espera que passara el que per fi s’ha esdevingut. He de dir que la visita no m’ha decebut. De vegades val la pena ajornar les coses essencials, perquè si ho obtinguérem tot immediatament després de desitjar-ho, la vida humana estaria desproveïda de qualsevol al·licient i de qualsevol classe de salutífer imponderable.
Contemplant aquell lloc ple de màgia però també de decadència, retratant com un turista més la posta de sol a la badia que el cap custodia, vaig entendre moltes coses. La fascinació davant el temple, «ric del que ha donat i, en sa ruïna, tan pur», em feia comprendre millor Riba i com el record d’aquesta figura incompleta, d’aquesta fabulosa solsida, van poder instal·lar-se en la seua ànima com un símbol etern, lenitiu absolut davant totes les desgràcies.
Els grecs solen anomenar «triangle sagrat» l’equilàter perfecte que uneix Súnion, el Partenó d’Atenes i el temple dedicat a la deessa Afea a l’illa d’Egina. No lluny d’Egina està Salamina, l’altra illa que dona nom a la famosa batalla naval en què els grecs van derrotar els perses i van salvar Europa. Riba, de nou: «La llibertat conquerida en l’apassionada recerca/ del que és ver i el que és just».
De Súnion van parlar Homer, Sòfocles, Moréas o Lord Byron. Ara és una atracció turística més però crec que faig bé recordant que, en algun moment, un pacífic poeta i traductor va trobar en el seu record, «feliç de sal exaltada», un motiu per a seguir vivint quan els perses anaven guanyant una altra vegada i un núvol fosc s’estenia per damunt del nostre continent.
La poesia, d’alguna manera, també serveix per a això: ens recorda que tenim una ànima, i que la literatura i l’art és la clau que ens permet accedir-hi. Si és que ens atrevim, és clar.
