Doncs, com que estem en campanya electoral toca parlar d’Europa. És probable que es vote per rutina, o pensant que es tracta d’un tràmit més de la política interna de l’estat espanyol. De moment, observem com els principals candidats estan actuant en clau interna, incloent-hi les reivindicacions o problemes vinculats a l’aplicació de directives europees, com les que tenen a veure amb la pesca, l’agricultura, l’aigua, el medi ambient o el comerç.
Igualment, en altres àmbits, algunes qüestions que afecten les llibertats o als drets de la ciutadania tindran, també, algun tipus de tractament, en particular en temes com el de l’amnistia, el Procés o la Memòria Democràtica.
Des de la meua perspectiva, nascuda de fa temps, en moments en què no existia a la Unió Europea, crec oportú fer algunes consideracions que, a parer meu, haurien d’estar presents en la present campanya, que té per objecte elegir la cambra legislativa de la Unió Europea.
La creació d’allò que és la UE ve de la guerra que es va lliurar a Europa del 1939 al 1945. El cas és que les circumstàncies, econòmiques i geopolítiques van conduir al fet que un eix de potències decidira buscar una fórmula per sumar capacitats. El moment de partida va ser el 1951, amb la creació de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, després vindria el Mercat Comú, i la Unió (1993).
A hores d’ara, existeix una estructura: òrgans que representen els estats membres, una Constitució, un Tribunal de Justícia, un Parlament i una sèrie d’instàncies complementàries. En tot aquest temps, la Unió ha elaborat directives, que formen un cos jurídic, d’obligat acompliment a tot el conjunt dels estats membres, situació que de la seua aplicació fa temps que genera conflictes d’interessos. Així mateix, hi ha l’euro, i el Banc Central.
Com constatem, doncs, existeix un relatiu poder supraestatal, i eixe poder, com resulta manifest, respon als interessos de les elits econòmiques i dels mercats.
Des dels inicis, ha existit una part del projecte europeu que ha restat, diguem-ne, aturada: la de la unitat més enllà de l’economia. Eixa part del projecte es concretaria en anar cap a un model federalista. De moment, però, la participació dels estats «sobirans» continua tal qual. Que és difícil un canvi a curt termini anant més enllà, no ho podem obviar. Tanmateix, existeix un corrent cada vegada més visible, que nega la virtualitat de la perspectiva federal, així com renaixen opcions continuadores del feixisme. Malgrat eixe context, l’europeisme, que va ser part important de l’esperit de la primera empenta de la Unió Europea, ha de ser també element de debat, almenys com a perspectiva, i com compromís de futur.
El 9 de juny, votarem. La ciutadania europea, hereva d’un espai que ha aportat grans idees, allò que fou la modernitat, apostant pels drets de les persones i la dignitat, es pronunciarà, a parer meu, amb poca informació i coneixement d’allò que està en joc. Dissortadament, cada elector votarà pensant en el seu marc estatal, i poc en l’espai d’una Europa de pobles i cultures.
Malgrat allò que he objectat, com que enviarem unes representacions al Parlament Europeu, desitjaria que aquestes donaren testimoni de ser europeistes de veritat.
