Ni es negocia. Parlem de l’aigua. Sí, la de beure o rentar-nos. La de regar les hortes i camps. La d’apagar incendis i salvar sequeres quan és possible. Allò que és de tots i per a tots, i que ens costa un preu justificat.
Un bé preuat, un bé insubstituïble i que d’uns anys cap ací, de mica en mica, ens va mancant.
Doncs d’un temps ençà (un parell d’anys) cotitza en algunes borses, no a la majoria de les europees, però sí a aquelles d’influència internacional en el mercat de futurs i que dissortadament acaben marcant les pautes a la resta del món. El que ha començat a cotitzar a Wall Street no és l’aigua en si mateixa, sinó els drets d’ús.
Allò que és de tots i per a tots, ara ja està en mans dels qui tenen per ofici especular: no compta de quina matèria es tracte, ni si és un bé públic i per aquest motiu, ha de tindre una altra consideració, és a dir; mai no hauria d’haver arribat a entrar en eixa galàxia, on tot val per tal de fer caixa.
Bé, és el cas que allà on és dona la situació esmentada, els qui manipulen negocien, compren i venen l’aigua, asseguren que el fet que aquesta cotitze en el mercat de valors, té com a bon resultat que d’aquesta manera s’hi fa un ús més racional i rigorós d’aquest bé tan preuat. Afirmació que a més de ser prou qüestionable, sembla més una justificació, perquè els operadors de la borsa puguen negociar amb aquest bé tan preuat, segons els resultats de l’experiència viscuda.
El criteri de la gent d’aquest món és: «hi ha escassetat, hi ha negoci!» No els importa de què siga la mancança; ni que fora de sang per a fer transfusions i salvar vides. Clar! Ens vendrien la sang, a preu d’or!
Davant aquestes agressions, la societat hem d’articular uns recursos on, davant aquestes corporacions i grups internacionals, també fem servir –si cal- els nostres drets. Ensenyar-los les dents i mostrar-los que hi ha límits insuperables d’aquells que no es compren en diners, ni articulant totes les màfies que hi ha.
¿O no tenim els nostres governs, organismes internacionals com ara la UE , l’ONU, UNESCO, FAO, OCDE, i altres per fer front a situacions tan importants com aquesta, com per a deixar l’aigua en mans dels especuladors?
Aquest –dramàtic– mes de juliol del 2022 ens està dient una cosa ben clara. A les muntanyes i serralades de la Península Ibérica hi manca (a més de neteja del bosc –per què no amb ramat?– bons i grans tallafocs i el seu manteniment) aigua, humitat, fonts, bassals, aigua, aigua, aigua…
Ja sé que a les nostres borses encara no ha entrat eixe verí de negociar amb l’aigua, i espere que mai esdevinga
En quasi la totalitat del planeta, les lleis consideren l’aigua com un bé comú de domini públic. No obstant això, és possible atorgar drets d’ús d’eixa aigua a través de concessions o llicències administratives (siga per a utilitzar-la o per a realitzar abocaments en ella). El que ha començat a cotitzar a Wall Street no és l’aigua en si mateixa, sinó els drets d’ús. «Això sempre ha funcionat de manera informal en tots els llocs del món amb sistema de reg, també a Espanya», assenyala Gonzalo Delacámara, director d’Economia de l’Aigua en l’ Institut Imdea, «un regant A li diu al B, aquest mes no regaré, et cedisc els meus drets a canvi d’una compensació». El que és molt menys comú és l’existència d’un mercat formal per a realitzar aquestes transaccions de drets
