Fa uns dies es van rebutjar les esmenes a la llei de l’esport que havia presentat Joan Baldoví, de Compromís, amb la col·laboració de la FASFE (Aficiones trabajando por un fútbol democrático, transparente y sostenible), Libertad VCF i la penya valencianista Colla Blanc-i-negra, de la qual forme part. Compromís, a través del seu diputat Joan Baldoví, va portar al Congrés dels Diputats les nostres reivindicacions per a democratitzar l’esport. En el cas de la meua penya, l’objectiu no era un altre que democratitzar el futbol i aconseguir que l’afició del València CF tinguera el poder sobre les decisions del nostre club.
Els tentacles del duopoli futbolístic Barça – Reial Madrid, actuaren sobre el duopoli polític PP – PSOE perquè les nostres propostes i les de molts aficionats de tot l’estat no tingueren èxit. Per tant, no es va poder corregir l’anomalia que va provocar la llei de l’esport de 1990, que condemnava tots els equips valencians a convertir-se en societats anònimes esportives amb l’excepció del duopoli, l’Athlètic Club i l’Osasuna, on els socis tenen encara el poder. Eixa injustícia va ser l’origen de les crisis econòmiques que patirien la majoria dels clubs centenaris valencians. Cap d’ells és propietat dels seus socis. Al València la majoria accionarial la té Peter Lim, al Vila-real Fernando Roig, a l’Elx Christian Bragarnik, al Llevant la fundació sota el control de Quico Catalán, al Castelló Haralabos Voulgaris i a l’Hèrcules Enrique Ortiz. Accionistes en molts casos de fora del País Valencià i molt poc sensibles amb la importància dels clubs a la societat valenciana.
A València i Alacant l’oposició als màxims accionistes de València i Hèrcules és prou activa i organitzada. Ja hem vist manifestacions als carrers de les dos ciutats per demanar l’eixida de Peter Lim i Enrique Ortiz. L’esquerra, en l’exercici constant del seu elitisme cultural, sempre ha menyspreat les qüestions relacionades amb el futbol. S’ha arribat a dir que si ens manifestem és perquè ja no guanyem partits o títols. La incapacitat per entendre que el futbol forma part de la societat i que este marca molt els comportaments socials de l’electorat, fa molta vergonya. No sé com ha passat, però s’han girat les tornes. Si abans l’esquerra controlava i alimentava el populisme en les classes populars per fer front a les dretes elitistes i classistes dominants, ara són les dretes dominants qui controlen el populisme de les classes populars fent front al que ells han anomenat la «dictadura progre» de l’esquerra. Els beneficiaris? Les elits econòmiques de dretes.
En la gestió política de tot l’afer Meriton per part de Compromís, es veu una certa desídia. A l’Ajuntament de València han cedit el protagonisme a la socialista Sandra Gómez i al Congrés dels Diputats, en el tema de les esmenes, han anat amb tanta cautela i discreció, que si no és pels col·lectius i alguns militants seus que han col·laborat en la presentació i difusió de les esmenes, ni ens n’assabentem. Però això no és un fet aïllat, és part de la desmotivació progressiva i contínua que està patint Compromís i que a saber on el portarà en les pròximes eleccions. La covardia a enfrontar-se al PSOE, preocupa molt en bona part de l’entorn valencianista. Molts opinem que això acabarà fent mal al mateix valencianisme, que buscava expressar-se a través de Compromís.
Les esmenes que es van enviar a Baldoví eren el que en futbol es diu «rematar a porta buida». El PSOE és oportunista i com a bon partit espanyol, el que defensa al País Valencià no ho defensa a Madrid. Tots sabíem que tombarien les esmenes de la llei de l’esport, el que no sabíem és que els socis de Compromís al Botànic votarien amb PP, Vox i Ciudadanos contra les esmenes. El que havia d’haver fet Compromís era crear el relat que si el PSOE i Podemos votaven contra les nostres esmenes estaven votant contra el València o l’Hèrcules. I a partir d’allí, fer prèssing i més prèssing a PSOE i Podemos, culpabilitzant-los públicament una volta tombades les esmenes. Però no, Compromís és incapaç d’acusar el PSOE i Podemos de venuts al duopoli Barça – Reial Madrid, per no defendre la democratització dels equips valencians. Tants madridistes i barcelonistes teniu dintre el partit, Compromís? Tant PSOE com Podemos havien d’haver percebut el perill a patir eixe prèssing, per així forçar-lo a votar a favor d’eixes esmenes. Això i no tindre ministres a Madrid és «poder valenciano».
Per altra banda, els vots en contra del PSOE a convertir la pilota valenciana en esport, ja no era rematar a porta buida, era directament un autogol del PSOE en pròpia porta. En este cas, la comunicació del partit i de Baldoví sí que ho evidenciaren, però cap dels pesos pesants del partit va entendre les oportunitats que donava eixe autogol. Ximo Puig no va haver de donar explicacions, perquè ni el van pressionar. Vaig llegir per allí que algú culpava À Punt i a la premsa per no preguntar per esta qüestió als socialistes. Però el tema és que si À Punt està controlada pels socialistes i els mitjans reben subvencions encobertes de Ximo Puig és gràcies, en bona part, al silenci i desídia de Compromís. L’obsessió per mantindre el Botànic a qualsevol preu és jugar amb menys jugadors en un partit on perds ja de partida. Semblaria com si el lema de Compromís fora més Botànic i menys Compromís. I clar, al PSOE, que és com el Madrid o el Barça, si no el pressiones i el poses nerviós des del minut 1, acaba guanyant-te al minut 90 amb un penal donat pel VAR injustament. El futbol, com veieu, explica millor la política espanyola i valenciana, que mil politòlegs de Compromís buscant el casito de La Sexta o ElDiario.es. La premsa i la tele, pensen ells, és com l’aigua, com la de Madrid, cap.
Però la covardia de Compromís davant el PSOE no està només a la Llei de l’esport, està a tot arreu. La política lingüística ha sigut extremadament covard, 8 anys de puntelló i avant, amb campanyes per a convençuts lingüístics i poc més. La política a Madrid, ha sigut aprovar pressupostos un darrere l’altre a canvi de res o algunes molles: sense un nou sistema de finançament; sense rebre el que li correspon al País Valencià per dependència; sense rodalies dignes; sense executar inversions; sense reciprocitat; sense dret civil valencià… Covardia quan toca pressionar a PSOE i Podemos, però malassanyisme obsessiu per aliar-se amb qualsevol messies que vinga de Madrid, que diu Más Madrid a Madrid i Más País al País Valencià. El nostre país? No, el seu! La política que mobilitza no és la del somriure, és la del cabreig als robatoris al Congrés. La política que mobilitza no és la d’aconseguir capitalitats, és la que aconsegueix gols al congrés. En definitiva, la política que mobilitza no és la que es fa amb covardia, és la que es fa amb valentia. I no, no és una frase meua, era el lema de Compromís el 2015.
