Sí, cal amagar-ho. S’ha mort el iaio i els xiquets no l’han de veure difunt. Els pot sobtar molt i ells són molt xicotets. Que no el vegen. Ja els ho explicarem i els direm que ha anat al cel. Però que el vegen mort? Això mai! (Estan en en el seu dret els adults que actuen així.)
La mort, no té el lloc que li pertoca en la nostra societat. Mira que tothom sap que és un fet –desagradable, sí– però també indefugible. I en la nostra cultura i en l’educació dels infants, hauria d’entrar eixe final indefugible, i que a més no té data concreta o determinada (tothom pensem que morirem allà als vuitanta o més) cap de nosaltres sabem quan ens tocarà deixar aquest món.
Però quan hom mor, cada vegada tot plegat va en la direcció de minimitzar l’acte, tapar el mort, reduir tot. Quan s’acaba la missa de funeral, els empleats de la funerària actuen amb una rapidesa i eficiència inaudites. Fa pocs dies, vaig assistir a la missa de funeral en la capella d’un tanatori. La capella era gran i el presbiteri era molt ample. Doncs el difunt, en lloc d’estar davant de la mesa de l’altar, al mig del presbiteri presidint la cerimònia, estava en un costat, a l’esquerra del tot. Semblava com si fora una mica alié a l’acte. Allò quedava… em guarde el qualificatiu.
Quants difunts hem pogut veure en el tanatori? Darrerament els tapen a quasi tots. No vull vulnerar el dret que tenen les famílies a decidir en aquesta qüestió. Però fa vint anys els podíem veure a quasi tots, i ara no en podem veure a quasi ningun? També als adults ens van negant l’accés a veure i viure la vida en tota la seua extensió i duresa. Som tractats com a infants. Alguna cosa no rutlla com cal en aquest afer. Ens hem deixat atrapar per un posat –davant el fet mortuori– d’indiferència. Ens fa por la fi de la nostra vida? No volem mostrar els nostres difunts perquè pensem que aviat podem ser nosaltres els qui hi serem al taüt?
Per un altre cantó i amb un posat molt festiu, ara, el nostre jovent festeja la mort (nosaltres els l’amaguem i ells la celebren) amb l’alié Hallowen que poc o res té a veure amb nosaltres, però que la globalització, que no té fronteres, ha fet que el jovent s’apunte perquè està de moda. No sabran ben bé què festegen, però es diverteixen i passen la nit dels morts de parranda.
Hallowen té un origen cèltic. I és que el 31 d’octubre, –en aquesta cultura nord-europea– se celebrava el Samhaim, que per a ells venia a ser en realitat l’any nou. Aquest era l’inici del calendari d’hivern (igual que per a nosaltres huí, per això canviarem d’ací a uns dies l’hora en els nostres rellotges), i l’hivern marcava el nou any. Els celtes eren pobles de l’hemisferi nord, i habitaven zones d’Irlanda, Anglaterra, Escòcia i França.
I, d’on ve llavors aquesta associació amb la mort i els difunts? Doncs de l’Església catòlica, sens dubte. I és que durant aqueixa nit els celtes feien sacrificis humans i d’animals, en honor al déu Samhaim, senyor de la mort, així que quina millor data que aquesta per a l’església per a representar la seua nit de difunts?
Mireu quantes maneres i formes hi ha de tractar la fi de la vida dins una col·lectivitat. Nosaltres també som una col·lectivitat i hem optat per afrontar la mort d’una manera determinada.
L’haurem encertada?
