Una altra vegada Mestalla

El dissabte, de camí a Mestalla, vaig assistir a la manifestació de l’afició del València contra la gestió de Peter Lim i he de dir que em va semblar impressionant, i per moments emocionant. He llegit que érem vora vint mil persones, i això són moltes persones per a una manifestació com aquesta. Després, a més, vam convertir Mestalla en un infern per al prepotent Real Madrid, amb una pressió ambiental que dubte que troben hui en dia a cap altre lloc de l’estat espanyol. I això, que el nostre siga possiblement l’estadi on troben un ambient més hostil, em va fer gaudir molt i em va omplir d’orgull. I és que com sempre dic ser antimadridista és una posició ètica, la prova fefaent de tindre encara sentit moral.

Sobre la manifestació, no tinc ganes de caure en allò de quina llàstima que eixa multitud no es manifeste per altres coses. Perquè és de veres que és una llàstima, però no crec que el motiu d’aquesta no siga important. És simbòlic, té a veure amb la memòria sentimental i amb la identitat, i això no són temes precisament menors. És de veres -i no me n’oblide- que les imatges de la rebuda a Peter Lim aviat farà deu anys fan molta vergonya. No és l’única ocasió en què el nostre poble ha defensat amb vehemència la seua alienació. Els taurons, els mentiders, els corruptes, van saber jugar amb l’orgull, però també amb la il·lusió de prendre revenja del nostre destí de provincians menystinguts o oblidats. Lamentablement, això ja no té remei, però la manifestació de dissabte per a mi indica que la nostra societat encara té pols, que no es resigna a l’anihilació i a la irrellevància. I no només això, sinó que a més està disposada a enfrontar-se ni més ni menys que a un agent del capitalisme global, amb tota la tenacitat i la consciència de la diferència de les forces. I és això el que emociona profundament.

I, per altra banda, si vam ser capaços de crear l’ambient que li creàrem al malvat Real Madrid, no va ser només per la nostra passió, sinó també per l’acústica de Mestalla, eixe estadi vertical, dels d’abans, on la massa ressona i fa sentir la seua presència a partir d’una orgullosa autopercepció. Mestalla no només és patrimoni dels valencians i de les valencianes, sinó del món del futbol: un estadi amb personalitat i història dins de la ciutat. Perdre’l serà perdre patrimoni cultural que ens pertany i a la ciutat de València ja n’hem perdut massa.

I això també m’agradà de la manifestació i del que crec que és el sentiment majoritari de l’afició del València. Perquè no es deixen dur aquesta vegada pels cants de sirena del Mundial de futbol ni pels missatges interessats que estan donant alguns mitjans de comunicació d’àmbit estatal i amb sucursal local. La gent vol majoritàriament recuperar Mestalla, no se’n vol anar. I crec que les autoritats, tant locals com autonòmiques que em sembla que ja estan olorant la possibilitat de negoci, n’haurien de prendre bona nota. Un Mestalla rehabilitat seria l’estadi que necessita el valencianisme, i ha d’haver-hi fórmules legals que ho facen possible.

Pel que fa a eixe esquelet sinistre de l’avinguda de les Corts Valencianes, se m’acudeixen dos possibilitats: un, enderrocar-lo i revertir la requalificació mantenint el poliesportiu o dedicar-lo a una altra mena de serveis per al veïnat. L’altra, deixar-lo com està, com una mena de monument a l’aire lliure, de memorial de l’especulació i els deliris de grandesa, i anomenar-lo estadi Juan Bautista Soler o Francisco Camps o Rita Barberà, que li pega més que el pont, i deixar-lo degradar, i caure, fins que siga una runa, un temple enderrocat dedicat a la cobdícia i els tripijocs corruptes de les elits locals més grolleres i també a la memòria dels obrers que van perdre la vida durant la seua inútil construcció, perquè no oblidem mai que eixa gegantina deixalla, eixa monstruositat informe, eixe elefantíasic homenatge fallit a l’ego de mediocres amb ínfules, li va costar la vida a quatre treballadors el 2008.

Sí, pot ser que eixa siga la millor solució. No fer res. I deixar-lo com una enorme ferida a l’entrada de la ciutat. Per a memòria. Per a no tornar mai més a cometre -ni a consentir- velles errades.