Josep Pla i Casadevall (1897-1981), possiblement el prosista més important de la literatura catalana del segle XX, m’ha ensenyat, a través de la seua extensíssima i original obra literària, que abraça sis dècades i més de trenta mil pàgines, un grapat d’idees i lliçons que, vos ho assegure, mai no oblidaré. En concret, l’escriptor empordanés m’ha ensenyat:
I.- Que un bon conservador és aquell a qui sembla absurd que els hòmens afegisquen les seues facultats intel·lectuals i la seua força material a l’incessant treball de destrucció que realitza la mateixa natura d’una manera ordenada, constant i implacable.
II.- Que la nostra sola presència sobre la terra ja produïx prou incomoditat entre les persones del nostre voltant i que, potser, val més passar desapercebuts en un país com el nostre, que conté tants envejosos i tants devoradors dels altres.
III.- Que la bèstia negra, per als reaccionaris i els fanàtics de tota mena, sempre serà la Gran Bretanya. Perquè eixe país encarna, millor que cap altre, l’esperit del lliure examen.
IV.- Que en qüestions religioses, polítiques i socials, tot és relatiu. El que és veritat a Bolívia és mentida al Canadà; allò que en 1984 era considerat un dogma, en 2022 és molt i molt discutible.
V.- Que les diferències entre les generacions són absolutament inevitables i que no cal pegar més voltes al nano. Les diferents generacions mai no s’han entés ni s’entendran, perquè el temps juga en benefici dels més jóvens i en detriment dels més grans. El temps psicològic, el que sentim passar per tots els porus de la nostra pell, corre a diferents velocitats en les distintes etapes de la nostra vida. Un dia és un mes per a un infant i és un segon per a un vell. Una sentència com la de Virgili:
Tempus fugit irreparabile.
(El temps fuig sense remei.)
mai no li hauria passat pel cap a un adolescent de catorze anys. Els consells dels vells són consells per a vells, per això els jóvens no en fan cabal i han de cometre els seus propis errors. Els vells defensen el que és i els jóvens el que hauria de ser. Els jóvens creuen que els vells tendixen massa a la comoditat i a la hipocresia i els vells consideren que els jóvens són insensats, atrotinats i imprudents. Com diu el nostre refranyer: «gent jove, pa blanet».
VI.- Que, com més separada viu la gent, més s’estima. Com més contactes té, més es menysprea.
VII.- Que resulta incomprensible l’interés que susciten els polítics entre la gent. En qualsevol altre estament professional hi ha gent de més valor.
VIII.- Que és menester fugir de les masses i exasperar-se davant els fenòmens col·lectius d’adulació dels líders.
IX.- Que l’estat permanent de l’ésser humà és el pecat i que, tot al llarg de la nostra vida, podem acceptar eixe fet o tindre alguna pretensió de puresa. Però eixir del pecat és impossible. Si intentem eixir del pecat, poden passar dos coses: no acabar d’eixir-ne pel contrapés del mateix pecat o creure que hem deixat el pecat arrere, sense ser cert, i convertir-nos, llavors, en éssers falsos i hipòcrites capaços de qualsevol badomia en nom de la puresa fingida. Comptat i debatut, sembla més adequat considerar-nos a tothora uns pecadors sinistres i tindre una certa esperança d’arribar, algun dia, a la humilitat, el decòrum i la discreció necessàries a fi de portar una vida mínimament decent i digna.
X.- Que la revolució és, juntament amb la guerra, el fenomen social més trist i devastador. Que governar consistix precisament en evitar la revolució i la guerra. Les úniques revolucions mínimament agradables són les definitivament acabades, les que servixen per tal que els professors i els historiadors puguen fer bollir l’olla.
XI.- Que tothom diu que la vida és curta, però, realment, allò gran, interminable i aclaparador és el tedi. El personal s’avorrix mortalment i sembla disposat a fer tots els papers de l’auca a fi de passar l’estona.
XII.- Que és molt més interessant la ciència que no la metafísica o la teologia.
XIII.- Que la vida política del país no ha d’estar dominada per cap fanatisme ni per cap mena d’intolerància. Ja som prou grans per a saber on conduïxen les posicions manicomials i les collonades.
XIV.- Que davant de l’accés al coneixement tothom és igual i posseïx la mateixa dignitat.
XV.- Que a l’hora d’escriure hem d’intentar aconseguir la «banalitat», terme amb el qual Pla designava l’estil literari sobri i entenedor en contraposició amb l’écriture d’artiste. Com deia Gabriel Ferrater, el que hi ha darrere de la «banalitat» és la noció de «la llengua tota coses, sense metàfores». És allò que Stendhal, mestre de Pla, expressava quan deia que, si sentia que havia perdut la noció del seu estil literari i la volia recuperar, llegia unes quantes pàgines del Codi Civil de Napoleó. Eixe text legal està molt ben escrit: a base de subjecte, verb i complement directe; i el subjecte designa una cosa, el verb una altra i el complement directe una altra.
XVI.- Que cal desconfiar profundament dels encantadors de serps i dels qui són molt artistes. Perquè la teoria oriental segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que mitjançant l’estudi i la paciència està profundament arrelada en la gran facilitat que té la gent a l’hora de sucumbir a l’autoengany i a la mistificació.
I finalment, Josep Pla m’ha ajudat, en llegir les seues pàgines d’una prosa tan ordenada i bella, a tindre la profunda convicció que la nostra llengua és universal, forta, perenne i que no morirà mai.
