Bertrand Russell (1872-1970) fou un filòsof britànic, gran divulgador de la lògica, adalil de la vida creativa i racional, i un polític liberal i remarcable pacifista. Des de la seua més tendra infància es va caracteritzar pel seu esperit eminentment inquisitiu. Admirador de la geometria d’Euclides des dels onze anys, les matemàtiques es convertiren en la passió de la seua vida. Fou un lector voraç i autodidacte que aprofundí en assumptes tals com la filosofia, la història, la política, l’ètica, la lògica, la matemàtica i l’epistemologia. Va escriure més de seixanta llibres i fou el guanyador del Premi Nobel de Literatura de l’any 1950. Eixe home m’ha ensenyat un bon grapat de coses que sempre tinc en compte a l’hora d’abordar qualsevol situació ambigua o problemàtica que el dia a dia em planteja. En concret, eixe filòsof nascut a Gal·les m’ha ensenyat que:
1.-Tot allò que podem saber empíricament és aproximat i susceptible de tindre excepcions.
2.-El patriotisme i la lluita de classes són el perills més grans de l’època actual, perquè no existix cap alquímia capaç de produir una harmonia universal a partir de l’odi. Els qui hagen sigut incitats a l’acció per la lluita de classes adquiriran l’hàbit de l’odi i buscaran instintivament nous enemics quan els vells hagen sigut derrotats (Intelligenti pauca).
3.-No hem d’animar els alumnes a pensar que hi ha dreceres en el coneixement. Eixe és un perill real en l’educació moderna a causa de la reacció que hi ha hagut en contra de l’antiga i severa instrucció.
4.-Un mínim de «meritocràcia» és absolutament imprescindible i recomanable en l’educació. El sentiment que és antidemocràtic triar els millors alumnes conduïx a un gran desaprofitament dels talents.
5.-L’Estat no s’hauria de concebre a si mateix com el guardià de la Veritat en la ciència, en la metafísica o en la moral. No és eixe el seu paper.
6.-Tots els fundadors de l’escola de pensament de la qual ha nascut el feixisme posseïxen característiques comunes. Busquen el bé en la voluntat més que en la cognició, valoren més el poder que la felicitat, preferixen la força a l’argument, la guerra a la pau, l’aristocràcia a la democràcia i la propaganda a la imparcialitat científica.
7.-De totes les passions de la natura humana, l’enveja és la més desgraciada. La persona envejosa no solament desitja infligir desgràcies als altres, sinó que també es torna infeliç a causa de l’enveja que sent. En comptes d’obtindre plaer de tot allò que posseïx, extrau dolor de tot allò que posseïxen els altres.
8.-La felicitat fonamental depén d’un interés amistós en les persones i en les coses.
9.-L’home feliç és aquell que té afectes lliures i interessos amplis. Ser destinatari de l’afecte és una poderosa causa de felicitat. L’home que rep afecte és, generalment, aquell que en dona.
10.-El costum de trobar plaer en el pensament més que en l’acció constituïx una important salvaguarda contra la imprudència.
11.-El fanàtic no reconeix que, si la supressió d’un mal real es duu a terme massa dràsticament, produïx altres mals molt pitjors que els que intenta suprimir.
12.-El purità imagina que el seu estàndard moral és «l’estàndard moral». No s’adona que altres èpoques, altres països i, fins i tot, altres grups en el seu propi país, tenen estàndards morals diferents i tan legítims com el seu. No comprén que allò que ell anomena «pecat» és sempre un fenomen «geogràfic». Hi podríem afegir la idea que el purità, com deia Joan Fuster, odia més el pecador que el pecat, detesta profundament la llibertat que es permet el pecador a l’hora de pecar. Ja deixà escrit Sèneca en el seu tractat sobre la ira: Magna pars hominum est quae non peccatis irascitur, sed peccantibus (Una gran part dels hòmens s’irrita no contra els pecats, sinó contra els pecadors).
13.-Una vida feliç ha de ser, en gran mesura, una vida tranquil·la, perquè només en una atmosfera de calma pot habitar l’autèntica felicitat.
14.-El concepte fonamental en les ciències socials és el poder, en el mateix sentit en què l’energia és el concepte fonamental en la física. Tot com l’energia, el poder adopta nombroses formes com la riquesa, l’armament, l’autoritat o la influència en l’opinió pública.
15.-És molt probable que totes les religions constituïsquen un intent de calmar el terror inspirat per les forces destructives de la natura.
16.-Suposa un error la creença que mitjançant una revolució sobtada es pot aconseguir tot. Mitjançant revolucions violentes i sobtades podem canviar el nom de les coses, però no podem canviar els costums i els moviments de les persones. I ens tornarem a topar amb el fet que les coses velles retornen amb noms nous: «de moliner mudaràs, però de lladre no t’escaparàs».
17.-La protecció de les minories posseïx una importància vital; i fins i tot el més ortodox de nosaltres pot trobar-se algun dia en minoria (Veritas odium parit).
18.-És interessant que el llenguatge servisca per a enunciar fets, però també resulta interessant que servisca per a enunciar falsetats.
19.-És encertada la creença que, en part, mitjançant l’estudi de la sintaxi podem alcançar un coneixement sobre l’estructura del món, però també hem de posar-nos en guàrdia contra l’assumpció que la gramàtica és la clau de la metafísica o que l’estructura d’una oració es correspon exactament amb l’estructura del fet que afirma. Dos oracions com M’agraden moltíssim les maduixes i Adore les maduixes es corresponen pràcticament amb un mateix fet i tenen estructures sintàctiques ben distintes.
20.-Qualsevol llei o govern són, en si mateixos, mals menors només justificables quan eviten altres mals majors. Per tant, qualsevol ús del poder de l’Estat ha de ser analitzat minuciosament i cal tindre en compte si és absolutament imprescindible o no. També hi ha massa representants públics absolutament decidits a arreglar la vida dels altres i totalment convençuts que és el seu deure ordenar al contribuent allò que ha de sentir, pensar, dir i fer quan ningú els ho ha demanat.
I, finalment, Bertrand Russell m’ha ajudat, amb la seua prosa tan racional i clara, a tindre la profunda i terrible convicció que el racionalisme i l’irracionalisme han coexistit des dels inicis de la civilització humana. I cada un d’ells, quan semblava que anava a dominar l’escenari per complet, sempre ha desencadenat, per reacció, un nou ressorgiment del seu contrari. Per tant, anem alerta, perquè hi ha una distància gens menyspreable entre la classe de criatures que creem ser i allò que realment som.
