T’escrivim a tu, jove. A tu que potser fa poc que observes el panorama polític del país; a tu, que potser encara no t’has organitzat; o a tu, que potser fa anys que milites al teu barri, al teu institut o a la teua universitat. T’escrivim a tu i a totes les joves que, independentment del bagatge polític acumulat, mireu el present amb la certesa que les coses no estan funcionant. T’escrivim a tu i a totes les que, com nosaltres, compartiu la convicció que cal un canvi real i radical d’aquest sistema. A totes les que, davant d’una crisi sense precedents, sentiu que ja no podem quedar-nos a casa. A les que ja no vos tragueu el discurs del “no hi ha res a fer”. En definitiva, a les que ja no voleu callar, i, encara menys, tragar. I t’escrivim ara perquè, com tantes altres, has decidit passar a l’acció.
Aquest últim any, has eixit als carrers amb ràbia i indignació assenyalant els polítics negligents i els empresaris criminals que sopaven a restaurants de luxe mentre la riuada inundava els nostres pobles amb centenars de morts. Malauradament, la devastació provocada per la dana ens ha mostrat de forma brutal què significa un model territorial que no posa la vida al centre: urbanisme depredador, rius desviats i pobles exposats al desastre. Però també ens ha ensenyat la nostra capacitat de respondre quan tot s’ensorra: totes nosaltres vam ser les primeres a posar-nos les botes i eixir al fang, organitzant xarxes de suport mutu amb amigues, veïnes, però també amb desconegudes. A portar aigua, menjar i roba; a netejar cases enfangades; a convertir la destrucció en comunitat; i a desplegar la solidaritat, desobeint qualsevol prohibició sense sentit imposada des dels despatxos de la Generalitat. Hem entés que aquesta emergència no ha estat un accident meteorològic, sinó un avís clar de la crisi ecosocial i dels efectes d’un abandonament institucional crònic dels pobles treballadors de l’Horta Sud i la Ribera. I per això, ara sabem que “tornar a la normalitat” no és una opció, perquè la normalitat, la “seua normalitat” és, precisament, la que ens ha portat a la situació actual. Aquesta realitat, tan tossuda i cabuda, ens ha ensenyat que la frase “sols el poble salva el poble” no és un eslògan buit, sinó el resum de l’experiència acumulada de tota una comunitat que torna a descobrir el poder de l’autoorganització popular.
I el que vam aprendre amb la dana ho han refermat les mobilitzacions antisionistes d’aquests últims mesos. Tu, com tantes altres joves, t’has bolcat en cos i ànima a cada acte en defensa de la dignitat i la llibertat del poble palestí per dir que no, que refuses ser una espectadora passiva d’un genocidi televisat. El teu compromís ha traspassat fronteres i ha creuat la Mediterrània: has capitanejat les manifestacions per Palestina, ocupant facultats, fent acampades, organitzant piquets i exigint que governs i universitats deixen de col·laborar amb Israel. Has rebut cops de porra de la UIP i has estat diana de la criminalització i l’assetjament mediàtic per assenyalar Carrefour, McDonalds i tantes altres empreses responsables de finançar l’ocupació sionista de Palestina. Amb les teues mobilitzacions has demostrat que la lluita exemplar del poble palestí dialoga amb el que passa a Alacant, València, Palma i Barcelona, i que la llibertat del nostre poble està completament lligada a la de tots els pobles oprimits del món.
Aquests mesos també has plantat cara al racisme, al feixisme i a la xenofòbia, defensant un futur digne on puguem viure plenament en valencià. Per això, has estat a primera línia frenant els intents de convertir els nostres barris i les nostres universitats en espais hostils a la dissidència. Has plantat cara quan s’han volgut blanquejar discursos d’odi en nom de la “llibertat d’expressió”, demostrant que el feixisme de pijos espanyolistes com Vito Quiles no té cabuda enlloc. I per plantar cara a l’extrema dreta, t’han acusat d’“intolerant”. Tu, però, t’has mantingut ferma, defensant uns carrers i uns campus segurs per a tothom. I quan t’han volgut callar, has respost amb concentracions i arguments que recorden que l’espai públic i les universitats no són espais neutrals, sinó llocs per cultivar el pensament crític i la lluita política.
Per aquests, i molts altres motius, hui, t’escrivim a tu. Ho fem convençudes que, com nosaltres, sents la necessitat de plantar cara a l’espoli del País Valencià, aquell que ens condemna a feines precàries mentre ven els nostres barris i les nostres platges al turisme massiu. Perquè, segurament, tu també hauràs participat en assemblees, en comités de barri, en sindicats estudiantils, en col·lectius feministes i en grups de defensa del dret a l’habitatge. Espais on hem aprés que la ràbia és un sentiment molt poderós, però que no n’hi ha prou amb la indignació. Que si volem avançar, cal apostar per l’organització col·lectiva, l’única via possible per transformar el món que ens envolta.
I ací és quan arriba la pregunta més important i, segurament, la més complicada de respondre: com ho faig? Tornar a classe o a la feina i fer com si res ja no és una opció. Ells no s’aturaran. Ja ho hem vist aquestes últimes setmanes amb el circ mediàtic de la investidura de Llorca. L’estratègia és clara: volen fer com si res, vendre’ns una suposada “transició democràtica” al Consell per a calmar els ànims d’un poble que s’ha cansat que li furten la dignitat. Però entre bastidors s’asseguren que res no canvie: Mazón protegit i la resta de responsables polítics i empresarials impunes.
La màxima que hem de tindre sempre clara és que soles, no podem res, però juntes, tenim una força imparable. Per això, cal que ens organitzem unides. L’organització col·lectiva és la via per a transformar tota la ràbia i les ganes per canviar el país en lluita. I ho hem de fer ara perquè el País Valencià i els Països Catalans estan entrant en un nou cicle polític, una nova etapa marcada per unes institucions erosionades, incapaces d’impulsar cap canvi estructural; uns estats opressors que aguditzen les maniobres per aniquilar el nostre poble; una crisi ecosocial accelerada que està augmentant la precarietat de la classe treballadora mentre depreda, a marxes forçades, el món on vivim; una onada reaccionària que ens vol tancades en els armaris i en les cuines d’on no hauríem hagut d’eixir mai; i una ofensiva militarista en ascens, que augmenta la despesa militar per finançar les guerres imperialistes. Aquesta nova etapa pot paréixer desoladora, però alhora ens ofereix moltes possibilitats de ruptura. I ací, és on tu pots prendre part, és on pots ser part del canvi, part de la força revolucionària que pot fer tremolar els fonaments del sistema i col·locar les pedres del nou món que volem.
És per això que nosaltres rebutgem qualsevol pretensió grandiloqüent de la lluita revolucionària. Per a nosaltres, revolucionària és aquella jove humil que sap que l’espurna d’aquests mesos no pot quedar en un record; que entén que sense organització no hi ha victòria; que llig, estudia, debat i es forma amb disciplina, però també amb tendresa; i que assumeix que la força individual mai serà suficient sense una força col·lectiva.
Hui en dia, però, ser revolucionària no és fàcil. Molts et miraran amb suficiència i paternalisme i et diran que somies una utopia impossible, una fantasia de joventut que es cura amb anys i experiència. D’altres t’assenyalaran amb arrogància i t’acusaran de criminal, perillosa i violenta, perseguint-te i reprimint-te sense escrúpols. Totes aquestes acusacions buscaran sempre el mateix: aturar-te. Per a ells, una joventut desperta, disciplinada i políticament conscient és una joventut que molesta. Una joventut organitzada és una amenaça per al capitalisme i, per tant, per a la minoria que viu explotant la majoria de la població. Per això hi ha identificacions, detencions i infiltracions: volen que renunciem al nou món que portem en els nostres cors.
I per això, companya, la pregunta ja no és què està passant, sinó com construirem aquest demà. Per a nosaltres, la resposta és clara: necessitem una organització forta i arrelada a tot el país, una organització juvenil revolucionària disposada a donar-ho i a disputar-ho tot; una organització que no tinga por d’anomenar l’enemic, que tinga programa i estratègia, que estiga present als carrers, a les universitats i a tots els espais que el poder vol controlar.
Aquesta organització ja existeix, aquesta eina ja la tenim i és Arran.
Militar a Arran no és només afegir-se a una organització política, és assumir un estil de vida. És decidir que el futur no se’ns imposarà, sinó que tenim les ganes, la capacitat i el compromís per construir-lo amb les nostres pròpies mans. És posar la nostra força quotidiana (xicoteta o gran) al servei d’uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. En definitiva, és convertir el dolor en organització, la ràbia en estratègia i l’estima pel nostre poble i la nostra terra en pràctica revolucionària.
Per tot això, L’Aixà, l’assemblea de joves de l’Esquerra Independentista de València, fem un pas endavant per començar a organitzar-nos amb les companyes d’Arran, l’eina que ens ha retornat l’esperança per fer la revolució de sud a nord dels Països Catalans. I ho fem amb la convicció política que, en el nostre territori, l’alliberament nacional, social i de gènere és la millor aportació que podem fer a la lluita de totes les oprimides del món.
Companya, si com nosaltres estàs farta de sentir indignació i impotència, si vols transformar la ràbia en victòries, si vols deixar d’anar sola i caminar colze a colze amb milers de companyes de tot el país: fes una passa endavant i milita a Arran.
Perquè ara és l’hora del País Valencià, ara és l’hora dels Països Catalans, ara és l’hora d’un poble que s’ha cansat de llepar-se les ferides i vol sobirania i drets per decidir sobre el seu futur.
Companya, ens veiem allà on naix la lluita i renaix l’esperança. Ens veiem als carrers. Ens veiem a l’assemblea.
Maura Ferrer és militant d’Arran València.
