Algunes banalitats del llenguatge

Les paraules, les expressions lingüístiques, com la roba o com els complements, també es posen de moda i passen de moda. A quasi ningú se li escapa dir ara, «això mola molt», o «que guai és això». Tanmateix, durant anys ho hem tingut a la boca com expressions modernes i divertides. Els joves d’avui us mirarien amb cara rara si els parlàreu així. Ells saben de «cool», «random», i altres assumptes.

Res com exercir la docència entre adolescents o exercir de pares d’adolescents per comprovar com el llenguatge va mudant de capes, camuflant-se, disfressant-se, agafant préstecs d’altres llengües, notablement l’anglès, de cançons, de modes i tendències. També de la psicologia i del món dels negocis, en el cas dels adults. Les llengües i els parlants són esponjosos, flexibles, capritxosos, fins i tot de vegades un poc ridículs, o almenys així m’ho sembla a mi.

Sovint pense en unes quantes expressions que estan cada dia en boca de més gent. Les escoltem a tot arreu, en àmbits informals, però també en contextos formals: en articles, en llibres, en els mitjans de comunicació audiovisuals i, per descomptat, en les xarxes. I segurament que fins i tot molts de nosaltres les hem utilitzades alguna vegada sense reflexionar-hi massa, sense caure en el petit detall d’allò que realment volen dir o amaguen dir.

Una d’aquestes expressions és «eixir de la nostra zona de confort». Reflexionem una mica al voltant d’aquesta expressió, què vol dir exactament i cap on ens du. «La felicitat –diu el filòsof Carlos Javier González– s’ha convertit en un producte de consum que s’utilitza per vendre més i més». En aquest context d’obligada felicitat, el negoci de l’autoajuda: teràpies, cursos, retirs, màsters i l’allau de novetats editorials que comporta, més els best sellers canònics, són les estrelles convidades. Cada dia més, moltes tècniques de creixement personal ens conviden a eixir de la nostra zona de confort. Fins ací, d’acord. Ara bé, el més curiós o sospitós és que, com apunta González, «després s’enriqueixen amb l’ansietat que t’ha provocat abandonar la teva zona de confort».

Avui ens omplim la boca, inclosa jo en alguna ocasió, amb aquesta expressió, i la utilitzem com una invitació al viatge, a l’experiència, a la felicitat, com una provocació, com un desafiament, com si darrere d’aquest salt «al buit» hi hagués la garantia d’una recompensa. Tanmateix, no és així, o no sempre és així. Com explica aquest filòsof, que en març publicarà Una filosofia de la resistència contra la manipulació emocional, «el que és complicat no és sortir de la zona de confort, sinó tenir possibilitats per crear-la. El pensament positiu et demana que treguis partit del dolor, però no et fa reflexionar sobre què provoca aquest dolor». És a dir, cada cop que et diuen «ets l’amo de la teua felicitat», et fan responsable del teu malestar. La tirania de la felicitat genera aïllament. De fet, hi ha molts gurús de l’autoajuda que diuen: «La depressió (i fins i tot sovint s’aplica també al càncer, el parèntesi és meu) te l’has provocada tu perquè no et saps gestionar».

Però què és allò que no ens sabem gestionar? Doncs, les emocions. I ací és on entra en escena una altra de les expressions de la llista top ten: «gestionar les emocions». Ara bé, com lliguem el terme emocions o sentiments amb el verb gestionar, tan propi del món empresarial i dels negocis? Potser som nosaltres un negoci per a nosaltres mateixos? Capaços de fer fallida, de generar superhàbit, stocks, o d’oferir promocions i descomptes? 

El ben cert és que hem introduït el llenguatge econòmic per parlar del llenguatge emocional. I ara, diu González, «hem de gestionar-nos com si fóssim una màquina». Però si anem més enllà, podem pensar que «aquesta manipulació està al servei de la productivitat. Ens volen tristos perquè el negoci de la felicitat estigui sempre en moviment. Si estem tristos, necessitem llibres d’autoajuda» i així anem: perduts en el laberint de les emocions que no sabem gestionar. De fet, segons enquestes recents: tres milions d’espanyols van tenir pensaments suïcides durant l’any 2023 i la salut mental de la població està cada vegada més deteriorada. 

Tanmateix, costa arribar al fons de la qüestió, i costa perquè és molt complexa. En tot cas, no hi ha temps ni espai per reconèixer que les coses no ens van bé, perquè de cara a l’aparador cal mostrar-se productiu, resolutiu, i que ningú ens puga dir que no sabem «gestionar les nostres emocions». Fins i tot cal consumir-nos a nosaltres mateixos, fer més en menys temps i, per descomptat, no dubtar a l’hora de fer el bot i «eixir de la nostra zona de confort».

I mentrestant, en alguna literatura feminista i en ambients propers al feminisme, continua aquesta obsessió sobre l’«empoderament». I com d’important és «empoderar-te o empoderar-se». No he acabat mai d’entendre què es vol dir exactament amb aquest terme, barroerament copiat de l’anglés empowerment. En la societat nord-americana, gens exempta de ritmes bèl·lics, l’expressió cau i escau molt bé. «Empowerment» de «power», agafar el poder, sustentar-lo, però el poder així com així, sense matisos, és una bomba de rellotgeria. L’eròtica del poder donaria per a molt… En tot cas, com a dona, no vull el poder, ni necessite «empoderar-me», el que voldria és que ningú tingués poder sobre mi. Però això és ben complicat perquè vivim en una societat on desconeguts i emmascarats exerceixen el poder sobre nosaltres cada dia. En tot cas, i posats a parlar de poder, tenir el poder de transformar-me i millorar-me, però això són figues d’un altre paner, i no sé si té molt a veure amb l’empoderament.

I mentrestant tractem de no empoderar-nos estúpidament, de no obsessionar-nos per gestionar millor les nostres ocasions, perdó, volia dir emocions, o de no martiritzar-nos perquè no ens abelleix eixir de la nostra zona de confort… No oblideu que cada dia heu de tractar d’empatitzar amb els companys de feina, amb la parella, amb els fills. I esteu atents a allò que la vida us posa al davant: «if life gives you lemons, make lemonade», diuen en anglés, o com ara diríem en aquesta jerga de la psicologia d’urgència, sigueu «resilients».

Però per si fos poc, actueu en conseqüència amb el planeta, tracteu de tenir hàbits sostenibles, un terme tan desgastat que perd el seu origen i sentit, i sigueu «eco friendly», ja que és molt més fàcil ser «eco friendly» que ser senzillament «friendly», friendly amb els veïns, amb els companys de feina, amb els alumnes, amb el missatger… amb qui siga. Probablement una mica més d’amabilitat ens ajudaria a gestionar millor aquest món de bojos on ens condemnen al fracàs i al consum del remei, sense saber molt bé quin és el problema, cegats per la necessitat imperiosa de ser feliços, coste el que coste.

El llenguatge no és innocent, tampoc les banalitats del llenguatge, i potser en l’intent forassenyat de ser feliços estem forjant la nostra desgràcia.