Llig estos dies, per una banda, que els grups a l’Escola Oficial d’Idiomes patiran una retallada que arriba fins i tot al 50%. Grups i professors i professores, és clar. A més, els criteris de la retallada, com explicava Diari La Veu, són fonamentalment ideològics. Per altra banda, mentre escric estes línies, Tàrbena i el Coll de Rates es cremen després de les primeres retallades en els serveis de prevenció i extinció d’incendis. Ja estan ací. Ja estan ací del tot. I estan amb les tres línies mestres de qualsevol govern de dretes per estes terres: hostilitat cap al valencià, retalls i degradació dels serveis públics (ja avisaren el passat estiu amb el desgavell de l’adjudicació de les places d’interins i interines a secundària), i projectes d’infraestructures que facen possibles comissions diverses i clavades de mà més o menys dissimulades. L’interés a reprendre el vell i obsolet projecte del Nou Mestalla va en eixa direcció.
Tinc un amic que diu que el moment actual PP-Vox li recorda al moment inicial PP-UV dels anys noranta, amb el pacte del pollastre i tot allò. Ja se sap que la història es repeteix com a farsa i segons el meu amic encara falta que PP es berene a Vox, cosa que probablement passarà en les següents eleccions municipals i autonòmiques. És una manera de dir que creu que tenim per a altres vint anys de dreta. He de dir que jo de vegades estic temptat de pensar com ell. Carlos Mazón té eixa combinació d’aparent bonhomia i manca total d’escrúpols que li pot permetre perfectament la seua consolidació com a president de la Generalitat, mentre l’esquerra perd el temps en menystindre’l i en aferrar-se a un projecte tan tòxic, tan madrileny i tan fracassat com és Sumar.
Personalment, pense que no ens podem permetre uns altres vint anys de dreta depredadora al nostre país. El nostre sistema públic infrafinançat no crec que resistisca sense una greu degradació dues dècades més d’espoli i retallades. És per això, crec, el moment de la societat civil. I espere que una de les lliçons que queden apreses dels darrers huit anys és que, si alguna vegada torna a governar l’esquerra, cal evitar la desmobilització, perquè després passen estes coses, que esta gent va a totes i la societat civil ha perdut capacitat de reacció i nervi. I això és especialment greu en un moment en què els partits d’esquerres no semblen estar a l’altura.
Farien bé de deixar de bonegar els seus votants perduts i tractar d’empatitzar amb ells i elles. I donar suport a les reivindicacions i les mobilitzacions quan es produeixen de manera discreta però solidària. No poden esperar ser ben rebuts després que, durant els famosos huit anys, mantingueren en molts casos una actitud contemporitzadora o condescendent. Però cal anar a poc a poc recuperant la sintonia, i això només es pot fer amb humilitat. A part d’això, la societat civil no pot esperar els partits, que ja ha quedat clar que estan per altres coses, per mantindre cadires i carguitos amb evanescents operacions de mercadotècnia. Ha de prendre la iniciativa. Hem de prendre la iniciativa, des d’associacions sectorials, des dels sindicats, des de plataformes d’afectats per les polítiques de la dreta.
Esta setmana he estat a punt d’escriure sobre el pacte de Compromís amb Sumar per a les europees, que crec que qualsevol que em llija té clar que em sembla patètic, humiliant i sucursalista. Però finalment se m’ha imposat la consciència de la sostinguda desfeta a la qual ens enfrontem mentre ens entretenim en politiqueta curta de mires. És complicat, però alguna cosa caldrà fer. Cal recuperar el pols, que diria el clàssic. Perquè a més, els colps ens venen de fronts diferents. És el govern central suposadament d’esquerres qui amenaça l’Albufera amb l’ampliació del Port, mentre els nostres s’aferren a l’escó que els fa còmplices. I davant esta sensació creixent que estem a soles, caldrà tornar a respondre amb la unió de tantes soledats per fer causes comunes.
