És curiós. El dia 29 d’octubre del 2024 estigueren hores per decidir si enviaven un missatge d’alerta als mòbils, mentre sembla clar que l’assessor àulic de Carlos Mazón, probablement seguint les directrius del mateix Carlos Mazón, tractava d’impedir-ho, que confinar està molt malament i la gent confinada no va a prendre’s canyes a les terrasses. Ara, així que hi ha alerta roja de l’Aemet, o per a ser exactes, més de 12 hores abans que comence, te l’envien per a dir-te que a partir de l’endemà vages amb compte, però que de moment no cal fer res. No sé què faran quan hi haja un perill imminent i ja declarat. Fa tota la impressió que per a assegurar-se de no tornar a empastrar-la acabaran per banalitzar l’alerta, per acostumar la ciutadania. Fins i tot el sorollet està dissenyat perquè tingues clar que la situació no només és greu, sinó urgent i que reacciones. Arribarà un moment que la gent sentirà el missatge i no li farà massa cas, a veure si no passa res com la darrera vegada, és que ara els ha pegat per exagerar, etcètera. És de veres que és molt pitjor no arribar, però passar-se’n també pot tindre els seus problemes.
A banda, que el missatge no estiguera en valencià tampoc és massa bon senyal. Que Rovira ha canviat de conselleria (i de fet per a ascendir), però l’arraconament de la llengua pròpia no ha acabat encara. I això que Juanfran Pérez Llorca és valencianoparlant. De fet dona gust sentir-lo parlar, quan es decideix a fer-ho i no amaga la llengua, amb el seu valencià de la Marina. Llàstima que estiga en les mans de Vox i que ja haja aprofitat alguna ocasió per a mostrar continuïtat en aquest tema. Veurem, però no té bona pinta.
Ara, de la mateixa manera que dic això, també vull dir una altra cosa. Aquest senyor ha sigut alcalde, i sense haver-lo vist exercir el càrrec, m’atrevisc a suposar que tindria l’estil PP d’un cert populisme entre el paternalisme i la companyonia, i molta presència pública. El vidiet eixe que va gravar donant instruccions per fer front a l’emergència ja anava en eixa direcció. Supose que tindrà clar que ser president de la Generalitat no implica només repartir milions en contractes, i tindre presència institucional, com diria Salomé Pradas, sinó que cal no només gestionar sinó que es note. Per això, crec jo que tindrà un estil prou diferent del de Carlos Mazón, especialment tenint-lo com a contramodel recent.
Ho vinc a dir perquè crec que farà malament l’esquerra valencianista en subestimar-lo. Que Mazón ja ha dimitit, i aquest és un altre, i probablement farà perquè es note, ni que siga en el seu estil personal i en la seua estratègia comunicativa. O siga que caldrà fer oposició amb contingut, constància, intel·ligència i, per favor, coherència. I, és clar, amb la seua dosi de valentia. El seguidisme de Pedro Sánchez, el ser indistingible del PSOE, no sembla la millor estratègia. Com no ho és negar que la gestió que va fer el govern central dels dies posteriors a la barrancada va ser molt millorable, amb un excés d’estratègia electoral, és a dir, d’especulació amb les vides dels valencians i les valencianes, i de distància, i una manca prou notable d’empatia. Crec que va quedar palés en aquells dies i també després que al govern central li importem ben poc. És de veres que la dreta i la ultradreta serien molt pitjors i tot això i allò, però la defensa tancada del govern central, de vegades més emfàtica que els seus propis diputats, ignora el fet que la gent sap perfectament el que passà i el que no passà, i que per destacar i perseguir amb molta raó les negligències criminals i les irresponsabilitats dels uns no es pot idealitzar els altres i fer una defensa pretoriana.
En resum, crec que una esquerra valencianista ha de fer oposició ferma, constant i programàtica a Pérez Llorca, anant molt més enllà del Mazón dimissió, però també diferenciant-se clarament del PSOE, eixe partit centralista i jacobí que envia de candidats i candidates a les diferents autonomies a membres del govern de l’Estat. Si en algun moment algú va dir allò que el PSOE era el partit que més se semblava a Espanya, cada dia se sembla més, i sobretot més públicament, a l’Espanya distant i madridcèntrica. Allò alguna volta va poder colar, i fins i tot es podien trobar contrapesos al seu interior. Hui, amb Diana Morant i la retòrica de les cabotades provincianes, ja no se sosté de cap manera.
Però veurem. A mi l’anunciada creació de Sumar País Valencià em va olorar molt malament. No sé com estaran d’afinades les sirenes amadrilenyades de Sumar, perquè tinc quimera que almenys una pota de Compromís està delerosa per sentir els seus cants. Espere equivocar-me. Veurem.
