El diumenge vam baixar a València per veure i escoltar Maria del Mar Bonet a la plaça de l’Ajuntament de la Ciutat de València dins del festival Polirrítmia. Va ser molt bonic i molt emocionant. Caminàrem travessant els carrers gentrificats i turistificats i, de sobte, en el cor mateix de la ciutat, una bambolla en la nostra llengua, un homenatge a la nostra cultura i una estona de bellesa. I n’érem molts i moltes, bategant, emocionant-nos, gaudint. No hem desaparegut. Estem ací, encara, preparats per resistir i per sobreviure. Irreductibles, que diria Carles Fenollosa.
Hi hagué molts instants memorables, com l’actuació de Miquel Gil, com la irrupció del Botifarra, amb la seua presència popular i sorneguera, amb la seua veu que canta tan fort i des de tan lluny i des de tan a dins; com quan Maria del Mar cantà «Alenar» i ens va fer recordar que a València hi havia un carrer que tenia geranis i ombres, humitats i tenebror, saliva i enteniment, i que encara està ahí, malgrat els turistes que probablemente en la seua majoria no saben quin és el carrer que xafen, ocupats -o distrets- com estan confirmant els seus estereotips typical spanish i bevent sangria; com els homenatges a l’Ovidi (immens Borja Penalba), a Joan Fuster, a Vicent Andrés Estellés… com quan tornà a demanar què volen aquesta gent que amenacen amb tornar a trucar de matinada.
I a més de tot això les paraules de Maria del Mar Bonet anaven filant records, assenyalant la seua vinculació constant amb la ciutat de València, i va recordar quan va participar en aquell festival que agermanava músics de la Mediterrània, va dir, i aleshores, «com un record d’infantesa» em va vindre al cap la vella Trobada de Música del Mediterrani, i amb ella la Mostra de Cinema del Mediterrani, aquells projectes que mostraven una consciència clara de quin era el lloc que es volia que ocupara València, la capital del Mediterrani que va conéixer Ausiàs March, i que van ser assolats o desvirtuats fins fer-los morir l’altra vegada que els bàrbars orgullosos de la seua incultura, cofois amb la condició de port servil de Madrid, van ocupar l’Ajuntament de la ciutat i la Generalitat.
I ahí estava la veu càlida, dolça, amb tot el volum i tota la seua força, de Maria del Mar Bonet sonant en la nit estiuenca del Cap i casal, al cor de la capital del País. I vam prendre alé, vam alenar, fort, per resistir el que vindrà, per sobreviure’l, per passar a l’altra banda amb forces intactes i voluntat de ser. Perquè açò no vindrà Yolanda Díaz i els seus cuneros a arreglar-ho. Açò ha de ser la gent, el poble, qui torne a sostindre la flama per tornar a fer un país de llums encesos com cantava Feliu Ventura. Me’n vaig tornar a casa esperançat i commogut, perquè, encara que ja no tinc vint anys com l’altra vegada, queden forces encara i queda camí i gent amb qui recórrer-lo.
Després el dilluns em va sobtar la notícia que a Borriana, a la Plana, l’alcalde del PP amb el suport de Vox (vitorejat per Vox en les xarxes socials) es vanta d’haver retirat de la biblioteca les revistes en la nostra llengua a les quals l’ajuntament estava subscrit, entre elles El Temps, Camacuc o Enderrock, i que l’ajuntament en cancel·larà la subscripció. És una notícia que em torna de sobte a tota la cruesa de la nostra realitat. Van a per totes. A destruir-ho tot. Aquesta vegada volen destruir-ho tot i no deixar pedra sobre pedra.
Però nosaltres… al vent. Continuarem llegint en valencià, escrivint en valencià, vivint en valencià, malgrat ells, contra ells, si fa falta. I quan vinga el defalliment, recordarem la gent a la plaça de l’Ajuntament de València una nit de juliol. Som encara molts i moltes, amb fermesa i resolució, amb el sentit de la bellesa, amb la delicadesa de les paraules que ens han arribat de les generacions que ens han llegat la nostra llengua. I tots plegats i tot això és massa fort per a ells, per a la gent que vol tornar a trucar de matinada. I no podran. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu. I ací ens pariren i ací estem. I ací seguirem.
