Com he recordat en alguna ocasió en estes columnes jo soc del València. No és una decisió conscient, simplement és un fet. La culpa probablement la té un company meu de classe que es deia Óscar. Óscar Garcia Montilla, per a ser precís. Era soci amb la seua família i això generava la meua més absoluta admiració i un punt d’enveja també. A més, va estar en Brussel·les en la final de la Recopa de 1980. Aquella final també en té la culpa. I Kempes, és clar, el Matador. Però eixa història crec que ja l’he contada alguna altra vegada. Ser del València és un fet natural, aleshores. No recorde cap dia que diguera «a partir de hui soc del València». Crec que vaig tindre alguna remota vel·leïtat culer en les boires de la infantesa. D’això qui té la culpa és Cruyff. Però amb la consciència i l’ús de raó va arribar el valencianisme, perquè un ha de ser de l’equip de la seua terra i això aquells xiquets ho teníem molt clar. I ser de l’equip de la terra era ser del València. De l’altre, en aquells anys, del que havia nascut quan el Gimnàstic s’engolí el Llevant FC, tenia vagues nocions fins i tot de la seua existència. Crec que de creus enfora era prou habitual. Haguera pogut ser d’una altra manera, perquè ma mare era del barri del Carme, però el cert és que no era massa futbolera. Per a mi el futbol era una cosa que m’arribà pels amics, aquells amb els quals jugàvem amb una pilota de tenis en la plaça de l’Església de Manises utilitzant els bancs com a porteries.
Ho vinc a dir perquè jo soc de Paterna. I el meu amic Óscar, de Manises, el poble on estava el col·legi que dirigia mon pare. Quan vaig començar a anar en cotxe a Mestalla, primer perquè em portava ma mare, després a soles, anava des de Paterna. Hui ho faig des de Sollana. I crec que qualsevol persona sap que tant la Pista de Silla com la carretera de Paterna i la Pista d’Ademús augmenten considerablement el seu trànsit d’eixida després d’un partit. El València és molt més que l’equip de la ciutat. I això és una de les coses que el fa gran.
Vinc a dir això perquè no m’agrada gens el to de la rivalitat que veig creixent any rere any amb el Vila-real. És cert que els de la Plana ens dediquen càntics no massa bonics, però em molesten prou les implicacions dels que ixen de vegades de les nostres grades i del tipus d’insults que he estat llegint en les xarxes socials. Els derbis formen part del futbol i són mítics els de La Plata, o el de Rosario, o el de la capital federal, entre Boca i River, a l’Argentina. En ella mateixa la rivalitat no té res de dolent. De fet, jo mateix reconec que no tinc massa simpaties per l’altre equip de la ciutat de València, l’antic Udelage. Això és bonic, fins i tot, encara que el meu rebuig més enèrgic i passional el reserve per a eixe símbol de moltes coses dolentes que és el Real Madrid, encarnació perfecta d’una Espanya oligàrquica, corrupta i prepotent.
Per això el naixement d’una rivalitat amb un equip que, ens agrade o no, hui és més potent que el nostre és normal. I em sembla normal que ells gaudisquen el fet d’haver avançat el veí poderós, l’equip amb títols i llinatge. Però deia que hi ha quelcom que no m’agrada, i jo parlaré dels missatges que ixen des del valencianisme.
En concret hi ha dues línies de sentit que em fan molta pena. Una és el menyspreu del Vila-real basat en la nostra història. No sé, em sembla molt ancien régime això, molt vosté no sap amb qui està parlant, molt rància noblesa, molt el meu cognom és millor que el teu, i damunt és el tipus de coses que fan els odiosos madridistes. Pensament nobiliari, em sembla, d’eixe que travessa profundament l’imaginari espanyol des de les fallides revolucions burgeses del XIX. És una manera com una altra de tractar de conjurar la mobilitat social, la creença en una jerarquia natural donada d’una vegada per totes. Aplicada al futbol, per gent que molt probablement no té cognoms il·lustres ni títols nobiliaris, és una alienació especialment patètica.
I l’altra, clar, és això de dir-los «aldeans» i altres termes despectius fonamentats en la suposada condició rural de l’oponent. És clar que per començar es basen en un complet desconeixement del territori, perquè al remat el Vila-real és l’equip de la principal àrea industrial del País Valencià, però, i si fos efectivament rural, quin seria el problema? Des de quina sofisticada urbanitat es brama, quan el ben cert és que una de les coses meravelloses que té el València és que és l’equip dels pobles? També en això imitarem el supremacisme madrileny, que li deia paleto a qualsevol provincià? Som paletos que diuen paletos a altres per exorcitzar l’adjectiu? Nosaltres que hem posat en el centre de la nostra identitat el passat rural mitificat, des de la paella als vestits de llauradors i llauradora, a la barraca, l’alegre barraqueta valenciana, blanca, polida, somrisent, bledana? És una forma de la mala consciència, d’autoodi, com qualsevol altra, i per això em posa trist, perquè així no hi ha manera.
I després m’assabente que uns nazis han agredit uns xiquets del Vila-real i encara em pose més trist. Estos delinqüents que es cobreixen amb el nostre escut per a les seues caceres repugnants ens embruten a tots. Fora els nazis de Mestalla, fora els nazis del valencianisme. Cal dir-ho alt i clar. Sense contemporitzacions ni mitges tintes. Eixa gentola no poden ser companys de cap viatge. Amb ells, ni al cantó.
I tampoc, és clar, podem deixar que s’identifiquen amb el valencianisme, que l’hegemonitzen, perquè ni el representen ni en són majoria. Ells no són el valencianisme. El València són les persones que caminen des de Mestalla cap als diferents barris de la ciutat, els cotxes que il·luminen la pista de Silla les nits que hi ha partit, gent de poble, orgullosos aldeans, nosaltres.
