Fa setmanes que pense escriure sobre la política d’homilia a la qual ens tenen acostumats alguns polítics d’esquerres del nostre país i vist que este cap de setmana pujava a València per a vore el València CF i que este matí he descobert a Instagram una resposta d’Alberto Ibáñez i Mezquita, he pensat que escriuré sobre sermons i homilies a la política, però amb un toc futbolístic.
Per la meua educació catòlica he sentit molts sermons de retors i sempre m’ha cridat l’atenció la buidesa d’eixos monòlegs, que demanaven la pau i l’amor al món, però que no feien res per aconseguir-ho i, en tot cas, acabaven promovent el contrari: guerra i odi. Quan ja em pensava que, per fi, m’havia deslliurat d’estos discursets de diumenge i festius de missa, em trobe que la política d’esquerres des de fa un temps s’ha convertit en un sermó buit on les paraules no acaben en fets, sinó en buscar netejar la consciència de qui ho fa.
Açò s’ha intensificat en l’era del postureig i les xarxes socials. Les manifestacions, accions antidesnonaments, encadenaments, pintades i ocupacions han sigut substituïts per vídeos des de faristols en què es diu que urgeix, que cal, que és necessària una política per a aconseguir drets socials, en plural i sense definir, perquè així queda més abstracte. A vegades tanque els ulls i em fa la sensació d’estar escoltant un sermó als fidels dins una església.
Hi ha jugadors o entrenadors de futbol, que ja fan discursos més elaborats en una roda de premsa que alguns polítics davant un faristol. L’opció de fer programes de polítiques transformadores i complir-los en pactes de governs autonòmics o estatals ha quedat enrere. Ara s’intenta convéncer que la llei que s’aprovarà dins un decret òmnibus amb altres cinquanta mesures, la majoria en contra del que hi havia al programa electoral, serà el millor que ens pot passar com a militants d’esquerres.
A ca Compromís, qui és el rei d’estos discursos o qui és el retor del sermó? Doncs Alberto Ibáñez. Un personatge sense ofici ni benefici, que per a aconseguir un sou de diputat va forçar Compromís a fer una coalició electoral a les estatals i a les europees amb SUMAR, la nova marca de la progressia nacionalmadrilenya, que quedarà obsoleta en no res. Sense haver tingut cap altre sou que els provinents de la política ha arribat a Madrid i en lloc de defendre els interessos valencians, defensa els interessos madrilenys i dels arribistes de l’entorn dels comuns i Yolanda Díaz.
Després de la DANA, si comparàrem la política valenciana amb un partit de futbol, ens trobem amb un escenari on el valencianisme només ha de rematar a porta buida per a créixer. Però els davanters centres del valencianisme que estan a Compromís no són capaços ni de marcar a porta buida. Tot s’entén millor quan t’adones que el davanter és Alberto Ibáñez. Un davanter especialitzat a marcar gols en pròpia porta perquè continue guanyant el rival que de sobte no té ni porter.
Abans del 29 d’octubre de 2024, molts havíem assumit tindre dretes i espanyolisme durant anys al País Valencià. Però de sobte ens arriba una catàstrofe que destapa que fotut que és ser valencià dins d’Espanya. Amb un president de la generalitat del PP que per inútil fa morir ofegats a més de 200 valencians i un president del govern PSOE que deixa que Espanya arribe tard per a aconseguir uns pocs vots més per al seu partit a Madrid, entra Compromís i en lloc de rematar a gol i atacar el PP-PSOE d’Espanya, el que fa és demanar a Sánchez que ens gestione: marcant un gol en pròpia porta, perquè Espanya via PSOE continue amb l’avantatge al marcador.
Passa el temps i Espanya continua, com sempre, sent Espanya amb els valencians. Esta proposa una condonació del deute on els valencians paguem a Madrid els seus deutes i rebem, en percentatge del deute, menys diners que ningú. La porta torna a estar buida, només cal rematar i marcar a Espanya, però no! Compromís diu no a la condonació del deute i en lloc d’acusar Espanya i Madrid d’estar en contra dels valencians, llança la pilota fora i deixa de parlar del tema l’endemà.
Junts aconsegueix la delegació de les competències d’immigració per a Catalunya, les famílies pel valencià guanyen la consulta a Primo de Rovira i el retoret de Vila-real, el premi Sambori Alberto Ibáñez, decideix dir que això és racisme siga en castellà o en català i ho diu en castellà perquè els seus nous amics de Madrid l’entenguen. Intenta demostrar que és més racista que el PSOE català gestione immigració a Catalunya que ho faça el PSOE a Espanya. Autogol per tota l’esquadra i a la grada tota la militància cantant: Alberto, ves-te’n ja!
Mira que he vist partits del València i mira que els he vist fallar gols, però mai havia vist un partit tan fàcil per a guanyar com el que ara viu el valencianisme. I tenim un partit encapçalat per Alberto Ibáñez que ja ni juga a l’empat, ja juga a perdre! Per a desesperació de tants i tants valencianistes, que no es creuen el que veuen.
PD: Diari La Veu del País Valencià està editat 100% en valencià i en clau valenciana. Treballem per articular el corredor mediàtic català-valencià-balear. Necessitem el vostre suport econòmic: dona i agermana’t a través d’aquest enllaç. És bonificable.
