El passat 5 de juliol finalitzava el període d’al·legacions al «Reglament d’ús de les llengües cooficials d’Alacant» que el PSOE alacantí, a proposta del seu regidor Francesc Sanguino, havia presentat per posar fi «l’apartheid del valencià» —en paraules del socialista— que pateix la ciutat d’Alacant.
Doncs bé, la documentació que acompanya el reglament, informes tots negatius sobre la necessitat de l’esmentat reglament, és, si més no, imprecisa, irreal, esperpèntica. I no només ho és la documentació, sinó que el mateix reglament està exposat en forma d’un totum revolutum on, per una banda, se situen el valencià i el castellà en un mateix nivell, cosa que sospitem que és fruit de les desavinences produïdes en el si del socialisme alacantí sobre la proposta de Sanguino; i per altra, es tracta d’un text inconnex i poc clar. Així, el reglament sembla unir dos documents ben diferents: primer contextualitza i proposa la creació d’una Oficina Municipal de Promoció Lingüística, l’objectiu de la qual és fomentar i protegir ambdues llengües, argument completament irreal, quasi surrealista i inacceptable per a qui conega mínimament la situació de les dues llengües a la ciutat, i que sembla més bé una concessió a la dreta i a l’extrema dreta, fins i tot potser també al seu propi grup, amb la vàcua esperança d’obtenir un vot favorable, i un segon apartat on el reglament de Sanguino obvia les possibles discrepàncies i entra en matèria de reglamentació d’ús. El resultat: un despropòsit descomunal.
Primera qüestió: és necessari aquest reglament? Doncs no hauria de ser-ho. La Llei d’ús i ensenyament del valencià és una norma molt clara i completa, que estableix quines són les responsabilitats de l’administració municipal per fer complir la llei, no tan sols la LUEV, sinó també l’Estatut d’Autonomia i, fins i tot, la Constitució espanyola. Per tant, en el marc d’aqueixos tres àmbits legals, l’Ajuntament d’Alacant tan sols ha d’aplicar la normativa vigent en matèria lingüística. El greu problema que tenim els alacantins i les alacantines és el sistemàtic incompliment d’aquests preceptes legals per part de l’administració local. Potser hi ha també un poc del menfotisme alacantí, i del conformisme resignat, perquè sí, ens hem acostumat al menyspreu i a l’ostracisme. Arribats en aquest punt, i després d’afirmacions com ara «El Ayuntamiento de Alicante no es la administración competente en la recuperación, promoción, uso y normalización de la lengua valenciana» com afirma un dels informes, ―en concret l’elaborat pel cap del servei de presidència de l’Ajuntament d’Alacant―, potser sí que siga necessari un reglament a la nostra ciutat, perquè, tenint en compte aquesta resposta, i altres perles de l’informe, sembla que el mateix tècnic que subscriu no ho té gens clar.
Com dèiem, aquest reglament va acompanyat de: una valoració negativa del mateix de la junta de govern, signada per la portaveu de Ciudadanos, Mari Carmen de España, i pel mateix alcalde, Luís Barcala, la qual es basa en el dictamen del cap de servei de presidència; aquest mateix informe de presidència; i un tercer de caràcter tècnic que fa referència al cost que la implementació d’aquest reglament suposaria a l’ajuntament. Pel que fa al segon informe, que hem citat més amunt, i amb el qual el govern municipal està d’acord, aplega a afirmar que «se cumple en todo momento la normativa lingüística contenida en la vigente Ley de Usos y Enseñanza del Valenciano, no dándose ningún tipo de discriminación, retraso o dificultad añadida respecto al idioma utilizado en la documentación presentada, siendo los programas informáticos habituales bilingües y que no se entiende conveniente la preferencia del valenciano.». Llegint aquestes línies una no sap si fer-se groga, verda, vermella o multicolor. I ací, molts i moltes alacantines recordaran el ridícul que feu el regidor de la formació ultradretana de VOX, Mario Ortolá, quan va denunciar que el nom de l’Auditori de la petxina de l’Esplanada era en valencià (foto de la denúncia inclosa), i el que passava era que la retolació estava inacabada i mancava la «O» final d’auditorio com, finalment, com és costum, estava previst que fos. També recordaran l’ús únic del castellà en la retolació del Castell de Santa Bàrbara, i tants altres exemples que donarien per un segon, i fins i tot, un tercer article.
Per altra banda, cal protegir i fomentar ambdues llengües per igual? Taxativament, no. La llei d’ús i ensenyament del valencià, com qualsevol normativa similar d’altres territoris lingüístics, naix en una situació de sotmetiment del valencià, que s’inicia gairebé des de fa tres-cents anys, i es fonamenta en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià. Dit d’altra manera; el castellà no està en perill. Alacant no discrimina els castellanoparlants. La llengua castellana no és majoritària a la ciutat sols pel nombre de parlants, també ho és pel seu ús als espais públics, a les intervencions dels càrrecs públics i en les comunicacions institucionals i administratives amb la ciutadania alacantina. Se’n fa un ús no ja majoritari, sinó absolut. Per tant, proposar un reglament on els dos primers capítols, pretenen protegir en igualtat de condicions ambdues llengües, no està fonamentat en la realitat de la situació d’aquestes dues llengües a la ciutat. Però, a més a més, sota el pretext de què ambdues llegües «són històriques de la ciutat des de la formació de les llengües romàniques», s’amaga una veritat a mitges. El valencià és la llengua dels alacantins i les alacantines des del segle XIII, i no és fins al segle XX que el castellà s’imposa, després d’un llarg procés de castellanització, que fins al dia de hui continua exercint-se per la dreta més reaccionaria i pels defensors del castellanocentrisme. Qualsevol altra afirmació és o bé falsejar la realitat amb interessos espuris, o per complaença amb la dreta o fins i tot amb els propis, com creiem que ocorre en aquest cas.
A més a més, la mateixa LUEV diferencia entre les zones de predomini lingüístic valencià i aquelles que no ho són, i la ciutat d’Alacant està en zona de predomini lingüístic valencià d’acord amb les dades històriques de finals del s. XIX, malgrat els recents intents de Vox d’eliminar la ciutat d’Alacant d’aquesta zonificació lingüística. L’administració alacantina ha de fer complir la llei, i un reglament d’aquest tipus, per jerarquia normativa, s’ha de basar en les normes ja escrites. La mateixa Constitució espanyola al seu article 3, apartat 3 diu «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció».
Francesc Sanguino pot pensar que ha tingut una bona idea. Però Probablement, li ha faltat el més important: involucrar la societat alacantina per desenvolupar-la, una societat que ha estat anys treballant per dignificar la nostra llengua i la nostra cultura a la ciutat (organitzacions socials, culturals, educatives…). També es deu haver topat amb la gent del mateix partit socialista que s’ompli la boca amb la «imbecil·litat» de denominacions com ara «Comunitat Valenciana». I això d’«imbeci·litat» no ho dic jo, són paraules del seu impulsor, el popular Emilio Attard.
