La iniciativa del PP i Vox per declarar Alacant població no valencianoparlant, ens ha fet parlar, i molt, sobre la segona urbs del País València. Una ciutat que pocs valencians coneixen, incloent bona part de veïns empadronats, i que molts jutgen sense massa coneixement de causa. L’actuació també ha fet parar prou orelles, per allò de la dita sobre les barbes mullades del veí a afaitar. No era senzill trobar un lloc on resultara fàcil que aquesta proposta/experiment de la ultradreta fora aprovada per majoria municipal, sense por al rebuig general, tot i que l’argumentari comú, el demogràfic -reduir nombre de parlants habituals en valencià-, es podria aplicar a d’altres pobles i ciutats, començant pel Cap i casal.
Però no, havia de ser a Alacant. Una ciutat amb uns rastres de valencianitat minvats, moltes vegades ocults. I amb unes senyes d’identitat postisses, tan superficials i frívoles que no van més enllà del clima benigne, les platges, el bon menjar i la diversió assegurada. En altres paraules, com que no hem sabut, ni pogut, transmetre la pròpia història ni tampoc el present de la ciutat, ens és molt difícil sentir-nos part d’un projecte comú, el projecte valencià. I resulta molt més fàcil sumar-se al fals cosmopolitisme que es presenta com a modernitat. De nou, estimades lectores i lectors, plantem les orelles.
Si ens preguntem què defineix la nostra ciutat o el nostre poble, què podriem dir?… Si la bateria de respostes és curta o compatible amb molts altres llocs: malament. Saber dir com és el teu poble, o el teu barri, no significa exalçar-lo, ni de bon tros. Significa conèixer-lo, com coneixes els teus amics i els estimes, quan admires la seua bellesa -siga el que siga per a tu la bellesa-, però també quan descobreixes les seues imperfeccions i defectes. I malgrat tot, vols seguir allí. O tornar-hi.
Totes les ciutats tenen llocs que, com la pols sota la catifa, les autoritats prefereixen no mostrar, no siga cosa que perdérem visitants o vots. Però en aquells llocs, que són amagats o de què no es vol parlar, hi viu gent. Gent que té preocupacions peremptòries. És que la pobresa no és amable, ni va sobrada de temps, i dibuixa uns paisatges lletjos que ens costa mirar. Vore’ls, en paral·lel a les coses boniques, ens confronta amb una realitat amb mancances, amb errades i fracassos del conjunt de la societat. Alacant no és cap excepció.
Als extrems nord i sud de la ciutat, on es van acollir -ben lluny del centre- en els anys 60 els immigrants en pisos barats, en conviuen encara uns pocs ja vells amb els nous veïns. Molts d’estos nous provenen d’Àfrica, d’altres de Llatinoamèrica i uns altres de l’Europa oriental. Conviu allí l’esperança amb la pobresa i, també, la misèria. Però què és la pobresa?… Hom diu que la pobresa és no poder satisfer les necessitats bàsiques, físiques i psicològiques, de l’ésser humà. A grosso modo podríem dir que als barris pobres hi ha habitatges, tot i que molt precaris, educació en condicions també mínimes, una assistència sanitària lluny de ser òptima, i altres més mancances… Una pobresa extrema, la que aboca fatalment a l’exclusió i la segregació. Les causes?: l’origen, el maleït origen…
Podríem parlar de pobresa relativa quan, malgrat tindre les necessitats bàsiques cobertes, com l’aliment o l’habitatge, el nivell d’ingressos és substancialment menor que el de la major part de la població. Però hi ha una pobresa absoluta quan no és possible ni tan sols cobrir les necessitats bàsiques. Segons dades de 2024, l’Institut Valencià d’Estadística situava en risc de pobresa o exclusió social el 26,3% de la població (un 26,7% per a les dones). Set comarques de les nou de la demarcació electoral d’Alacant superen aquesta mitjana, i només l’Alcoià i el Comtat, amb teixit industrial, escàs turisme i poc impacte de la construcció estan bé. Prenem nota.
Segons l’indicador agregat -AROPE- de risc de pobresa o exclusió social, l’Alacantí estaria en un 31,1, quan el conjunt del País Valencià se situa en un 26,2. Cosa que vol dir que a Alacant hi ha qui no pot accedir a una canastra bàsica d’aliments ni de béns, i òbviament, tampoc a un habitatge, ni als servicis públics de salut. L’article del periodista alacantí Manuel Lillo Usechi sobre dormir a la intempèrie en la Colònia Requena d’Alacant, ha alçat la catifa i ens ha mostrat les vergonyes de la ciutat (diari Información, 11-09-25). Hui els servicis municipals s’han apressat a anunciar que hi prendran mesures. Ja vorem.
I sí, sí que hi ha relació entre estimar la ciutat i no vendre-la al millor postor, i tindre memòria, i cuidar la nostra llengua, i protegir especialment els més pobres, i bastir projectes de futur inclusius, i actuar cada dia per fer-la millor, i erradicar de colp la misèria, i dignificar els paratges més degradats: lluitant contra la pobresa i a favor de la dignitat de les persones, amb les armes de la raó, l’equitat i la pau. Estimar Alacant també és això. És especialment això.
