Recorde que de xiqueta, des de l’interior de la província, Alacant era l’emoció d’eixir del poble per anar a la capital. Era mudar-te i agafar un autobús que feia que el trajecte semblara etern però excitant. En arribar, Alacant era passejar per l’Esplanada o entrar al mercat central on ma mare era feliç entre aquelles parades que feien goig i aquells records de joventut que ella compartia de nou amb nosaltres com si fora la primera vegada. Era comprar l’uniforme escolar per al següent curs o esperar que arribaren els que havien anat perquè tornaren a casa carregats amb qualsevol objecte que venia directe del que aleshores era el súmmum de la modernitat: Galerías Preciados.
Alacant era veure els pares preparats per a viure l’endemà la romeria de la santa Faç o les fogueres. Era veure a ma mare preparar la coca amb tonyina per a la nit de Sant Joan. Era esperar a aquell veí que cada any s’encarregava d’aprovisionar-nos de bacores del seu camp perquè la celebració fora completa.
Alacant era la platja i un trajecte fins a arribar que sí que era supervivència extrema i no la supervivència que es retransmet actualment a través de determinats programes televisius. Vaja, que aquelles jornades ben bé podrien valdre hui en dia perquè ens convalidaren la participació en “Supervivientes”. Amb aquells cotxes carregats fins a l’extenuació, aquells seients on la pell quedava adherida per voluntat pròpia, sense aire condicionat, sense cinturons de seguretat i amb el límit de places que marcara la unitat familiar, no cap normativa.
Després Alacant va passar a ser la universitat i totes les possibilitats que allò suposava. També les noves amistats que portava aquesta etapa i que curiosament en un noranta per cent venien marcades per una cosa ben simple: la llengua. Perquè la llengua ha sigut, és i serà casa. Perquè té eixa facilitat per a sentir que és així en el moment en què escoltes algú parlar en valencià.
Sí, Alacant era moltes coses, però mai ha sigut l’estranger. Era l’exotisme de les capitals per als que ens criaven en el poble, la majestuositat d’edificis que excedien al nostre enteniment, les turistes que mostraven carn sense complexos, les tradicions de les quals, des de casa, algú es preocupava per fer-nos partícips. També el punt obligat per algunes gestions o cites mèdiques. Era la capital, la casa gran on tot era diferent al nostre dia a dia, però on mai la llengua era un problema. Era la casa gran però casa, perquè això ho determinaven no l’alçada dels edificis, el volum de cotxes o l’amplària dels carrers sinó la llengua. La que feia que durant el trajecte a Alacant la banda sonora que sonava al nostre cap fora “La manta al coll”, la que feia que començar a salivar fora automàtic només escoltar “coca amb tonyina”, la que ens dibuixava un somriure en saber que la nostra destinació era la platja del Postiguet.
Negar que cada vegada el valencià, malauradament, va reduint presència als carrers d’Alacant i de tants altres dels nostres municipis, seria absurd, però encara ho és més crear un problema on no n’hi ha.
Enfrontar i menysprear és el camí fàcil però no el camí a seguir. No obstant això, no tiraré tota la culpa als polítics que ara maltracten la nostra llengua, ja que no sols ells són els culpables. En tot cas és una culpa compartida també amb els altres, amb els que simplement no la defenen o no l’han sabut protegir quan calia.
