Per coses de feina precisament aquest cap de setmana vaig llegir l’article “La repressió franquista en el teatre popular valencià (1939-1945)”, de Jaume Lloret Esquerdo, que es va publicar al número 2 de la revista Escena Valenciana. En ell fa una repassada a persones de l’escena teatral valenciana que van patir diversos graus de repressió, des de l’afusellament, com és el cas de Miquel Carceller, a la depuració, com ara Bernat Morales i Sanmartín. Doncs bé, entre els empresonats em detindré en alguns noms: Francesc Hernández Rodriguez, Paco Hernández, nascut a Alacant en 1892. Va crear la seua pròpia companyia teatral, especialitzada en el teatre valencià i “compatibilitzà aquesta activitat dramàtica amb el treball de pintor artesanal i d’artista foguerer”. A més, “durant la guerra, Paco Hernández adaptà algunes peces d’actualitat de Paco Barchino als costums locals, com ara Els fills del poble, adaptada a Alacant sota el títol Els fills del poble o La columna Maroto (26-12-1936), en honor a un conegut dirigent anarquista, i València a palpes!, adaptada sota el nom Alacant a palpes! (19-5-1937)”.
El segon nom del qual volia fer esment és Josep Ferrándiz Torremocha, nascut a Alacant en 1888. “Pel que fa a la producció en la nostra llengua -explica Jaume Lloret-, va intentar fer drames realistes, de temàtica rural, social o sentimental, amb les obres La masera (1930), La cigarrera (1930) i El mateix sender (1937). És també el precursor del teatre foguerer amb les peces La cremà (1930), Fum de foguera (1934) i el sainet líric La plantà. D’idees republicanes i federalistes, es va afiliar a Alianza Republicana i posteriorment va ser un dels fundadors de l’Agrupació Regionalista Alacantina (1933), la qual va suposar un dels primers intents de crear un moviment valencianista a Alacant”. Podria haver parlat també d’Antuli Sanjuán, o de Jaume Olmos, o de Eduard Garcia Marcili, tots tres alacantins, tots tres també empresonats en 1939.
Volia escriure sobre el que ha passat a Alacant, sobre la ferma voluntat de PP i VOX d’aniquilar definitivament el valencià, com si ja no es parlara en absolut, com si no s’hagués parlat mai, com si no formara part de la identitat de la ciutat, i eixos noms i eixos perfils vingueren a mi, testimonis de l’existència d’una escena teatral en valencià als peus del Benacantil, de pensament i moviment cívic valencianista, abans de la derrota de 1939, abans que l’Stanbrook partira del seu port deixant darrere el que quedava de la Segona República. Recordar-los hui fa palés el que de conseqüència de la repressió franquista va tindre la creixent castellanització de la ciutat i deixa clar que el PP i VOX, la dreta grollera de la qual forma part Carlos Mazón, provinciana i madridcèntrica, han vingut a acabar la tasca del franquisme, com a bons hereus polítics i socials que són.
Però no és només això. Preguntat pel tema, l’il·lustre ministre de Cultura del Govern d’Espanya ha demostrat amplament i sense que això pareguera importar-li massa, que no sabia de què li estaven parlant, i encara ha balbucejat que ell va donar suport al centenari de “Joan Vicent Estellés” i que amb això ja va bé. Nosaltres ho hem viscut com el que és, una tragèdia per a la nostra llengua, i el suposat ministre de Cultura aliat no se n’havia ni adonat des de la seua extrema llunyania, des del gran món, capital Madrid. Té gràcia que venia de fer-se una foto a Budapest defensant els drets de la comunitat LGTBI hongaresa. Això, és clar, està molt bé, però és una foto resultona, agradosa de fer, i d’això sí que estava molt al dia. Tot plegat acaba mostrant de manera contundent que els drets lingüístics dels valencians no li interessen, o potser l’incomoden, no siga cosa que la xupipandi malasanyera se’n recorde que és català.
És un Ministre de Sumar, l’ínclit Ernest Urtasun. No tornaré a parlar del que pense de Sumar, però, vaja, ahí tenim una altra raó més perquè Compromís se n’isca. No sé si no ha funcionat l’assessorament o és que ell a la gent de províncies els concedeix audiència de tant en tant, però recordem que el cap de llista de la coalició per Alacant era el cuner Txema Guijarro, natural i veí de Madrid, al qual evidentment els problemes dels alacantins i dels valencians en general no poden tindre-li més igual, que ell està al que està, a fer llanterneria, a garantir que no es demane la compareixença de Pedro Sánchez a la comissió de la Dana, i en les pròximes eleccions ja veurà l’encasellat a quina simpàtica circumscripció electoral l’envia. Que Compromís consentira cedir el cap de llista per Alacant a Txema Guijarro és de les majors vergonyes polítiques que recorde des de la seua integració en Sumar, i això és molt dir. Ara que si Alacant és important que si això i que si allò, però a l’hora de la veritat van considerar Alacant moneda de canvi per a garantir escons per a Àgueda i per a Alberto. I això amanit amb la resistència clarament ideològica que té el portaveu de Compromís a l’Ajuntament d’Alacant, Rafa Mas, “alicantino por encima de todo”, segons es defineix a les xarxes, de no parlar mai en valencià, de no fer-lo servir mai.
Ara la petició de l’Ajuntament d’Alacant ha de ser refrendada per Les Corts. Carlos Mazón ja ha anunciat que demanarà un informe. Segur que troba un Abelard Saragossà de torn disposat a signar el que faça falta per un mòdic preu i un poc de cas. Si ho aconsegueixen, que no dubte que ho aconseguiran, en aquest govern valencià tutelat per VOX i encapçalat per una persona sense escrúpols, no ens oblidem d’Alacant, no naturalitzem la situació i no deixem de lluitar per la integritat del domini lingüístic, pels drets dels alacantins valencianoparlants, pels drets dels alacantins a conéixer la llengua pròpia de la seua ciutat, que molt em tem que en quatre dies els nostres referents valencianistes estaran creant contingut en castellà quan parlen per a Alacant. Jo de moment vull recordar hui Paco Hernández, Josep Ferrándiz, Antuli Sanjuán, Jaume Olmos i Eduard Garcia Marcili. I, és clar, Miquel Grau, que per cridar vull l’estatut, els feixistes l’assassinaren. No és que Alacant siga important, és que sense Alacant no estem complets. Sense Alacant no hi ha país.
