A la caixa del supermercat del meu barri hui hi ha hagut tertúlia política. Un senyor major ha obert la boca, demanant a Madrid (s’entén al govern de Pedro Sánchez) que deixaren de furtar-nos, a tots els espanyols. Vaig afinar l’orella sense acabar d’entendre on volia anar a parar exactament el parroquià. Tal volta ell tampoc ho tenia massa clar, i només buscava un poquet de notorietat matinera. La caixera es veu que sí, que l’entenia, ja que li donava la raó en tot. Prompte em vaig adonar que els dos estaven generalitzant i repetint el discurs de, posem per cas, la COPE, Tele 8, o ràdio Intereconomía, tant se val. No em puc estar de dir que si parlen de furtar, hauríem de fer, com a valencians, un poquet de memòria i els recorde les quantitats astronòmiques que, durant els vint anys de governs del PP, ens va pispar. Remate la meua intervenció convidant-los a seguir les notícies judicials: encara no hem acabat (acabarem mai?) de depurar totes les malifetes que ens van fer la colla de Zaplana, Barberà o Carlos Fabra, també conegut com «el abuelito». Ells ja deuen saber que la justícia no és igual per a tots, que qui pot pagar bons advocats, d’eixos que estirant els terminis fins a l’extrem acaben per guanyar. I els tertulians davant la caixa del súper callen, no em respostegen. L’home em mira amb cara de pocs amics i, com que no sap què dir, opta per agafar el canvi i anar-se’n escopetat.
I no, no em vaig sentir reconfortada per haver-lo sumit en el silenci, a l’home aquell. Més prompte m’envaïa la pena, una pena per tot allò que podríem ser i no som: un poble informat i civilitzat que no es deixa furtar la terra ni la cartera. En eixes reflexions estava, quan la mateixa caixera, que seguia instal·lada en el debat, enceta ella un altre meló: el de la xenofòbia. I comença a parlar de les ajudes, es veu que totalment immerescudes, que s’emporten els no nascuts a Espanya, o siga, els immigrants. Una altra clienta corrobora la tesi amb una cabotada. Però, oh, miracle!, apareix una dona, dalt o baix de la meua edat, exclamant «prou!». Jo pare l’orella, i aquesta àngela salvadora ens diu que fem el favor de llegir les xifres oficials, que més del 80% de les ajudes socials cauen en mans espanyoles, que ja està bé de tanta desinformació que ens fa impossible la convivència, i que abans de parlar alegrement cal saber de què parlem. Ho diu en un to tranquil i elegant, de segur molt més encertat que el meu.
Al·leluia! No estic a soles! I més animada per la companyia, retorne a la conversa afegint que hi ha prou persones nascudes fora, sí, però cotitzant ara i ací, per pagar-nos a tots nosaltres els hospitals, les escoles, les pensions… i els servicis socials, que, segons els tertulians desinformats, només haurien d’estar a l’abast dels de pell blanqueta i noms cristians. La caixera em mira amb cara de pomes agres, amb el nas arronsat, i ens informa que a ella li han denegat una ajuda per a l’habitatge, però que la llista d’admesos estava plena de mohameds. Vaja, rumie jo, en realitat era un tema personal… L’altra senyora i jo ens mirem amb una complicitat acabada d’estrenar, i ella ens convida a fer memòria -que important és la memòria!- de quan eren els espanyols els qui emigràvem a l’Alger, a França, a Alemanya… Com que estem a un supermercat, jo, aprofitant l’oportunitat, apunte que als camps d’Alacant, Múrcia o Almeria treballen els immigrants, malvivint, per donar-nos menjar a tots. I, en eixe cas, sí que els volem o necessitem, però donant-los dos euros l’hora i sense papers ni drets. Ara resulta que alguns espavilats han trobat el gran xollo amb els estrangers i que s’han transmutat ells mateixos, des de mà d’obra barata o carn d’emigració, en empresaris ultraconservadors. De nou la butxaca pròpia…
I qui cuida els nostres majors?, apunta la meua nova còmplice… A estes altures, la caixera com si haguera desaparegut per uns instants… Al cap d’un minut em mira neutral, em diu el que li dec, em cobra i ens diguem adeu; jo amb un somriure cap a la dona de trellat que anava just darrere de mi en la cua.
Però de camí a casa, tot i haver descobert una persona sensata, seguisc cabrejada, i un punt resignada. De bon matí a la ràdio parlaven de l’avanç de l’extrema dreta a tot Europa, fent especial esment del cas d’Alemanya, on el partit ultradretà Alternativa per Alemanya va com un tir en les enquestes. Ahir llegia de la davallada del liberalisme europeu, en mans dels ultraconservadors… I a casa nostra, ja sabem amb qui ens la juguem. Ai!, i haver de defensar alguns partits que no ens agraden molt, per allò del mal menor… Tant de bo despertem prompte d’aquest malson!
