Entropessar amb un mot idoni per descriure i adjectivar una persona o circumstància em resulta gratificant. Pose d’exemple les maneres de l’admirat meu i vostre Vicent Andrés Estellés de Burjassot, mostrant allò que diu al seu poema «Pimentó torrat». Com que coneixeu el poema, convindreu amb mi, que soc un bajoca endemés d’un fava ignorant.
Feta la introducció d’allò que vull dir en el present article, em permet fer un parèntesi per parlar d’Estellés, extractant algunes opinions sobre ell de la poetessa Àngels Gregori, que bolca en una entrevista que li fa Ximo Palau al digital Llegir.cat, ja que ha estat comissària de l’Any Estellés el proppassat 2024.
Palau brillantment ho contextualitza i fa a Gregori una primera pregunta: «¿És un lloc comú, però, per què llegir Estellés en el seu centenari?» Àngels Gregori ho broda: «Perquè l’hem llegit, però ens cal llegir-lo millor. L’obra d’Estellés va més enllà dels típics poemes coneguts per tothom. Sí, hi ha l’Estellés que s’identifica amb la veu del poble, però cal anar més enllà; revisar una obra colossal, alguns dels títols no coneguts, que són extraordinaris, i evidenciar la gran quantitat d’estils que va arribar a construir».
Incideix Palau novament en aquesta altra, com si ho volgués conèixer tot del burjassoter, cosa lloable, i ho fa ara sobre «el pimentó torrat» que un servidor esmenta en el primer paràgraf d’aquest article: «Estellés em va enamorar pel poema sobre el pimentó torrat, mes no massa torrat». Àngels contesta de manera existencial i polièdrica: «És l’exaltació del producte, però també la celebració de la terra. Algú que toca tan prop la mort i conviu diàriament amb tanta hostilitat política, lingüística i cultural, va haver d’aferrar-se a la vida. I amb ella, al dret i el deure de celebrar cada moment del dia, per petit que fora». Magistral, Àngels Gregori palesant el «carpe diem». Com agafar-se a l’únic clau d’una paret llisa, i demà ja veurem.
D’hostilitats polítiques, lingüístiques i culturals, en saben prou el conseller de Cultura, l’inefable Rovira Jover, i també l’escola concertada, privada i eclesial, almenys certs components i membres, llevat d’honroses excepcions. De les mentides dels de «Paca la Culona», que en segueixen dia sí i altre dia també, darrere d’aquells pares i mares que han triat que els fills i filles estudien en la llengua del País, tot disfressant-ho, i agafant-se’n d’on poden per revertir-ho, més endavant veure’m com quedem, segons diuen molts estudiosos sobre el tema.
Lluís Pérez, del Levante-EMV, estima que «el temps màxim d’estudi en valencià serà del 65% davant el 80% del castellà». Ho aclareix de la següent manera a un seu article del 19 de febrer proppassat amb aquestes paraules: «El model de la llengua base dissenyat per la Conselleria d’Educació es fonamenta en la defensa de la llibertat educativa de les famílies, però, en la pràctica, no estableix un repartiment del temps de cada idioma escollit per les famílies, però també de la zona de residència, si és en zones castellnoparlant o valencianoparlants».
Tot ve al cas que per aplicar un qualificatiu (un més) al senyor conseller d’Educació del País; he estat a punt d’abandonar-ho, perquè en una primera instància he recorregut al Diccionari de Sinònims i Antònims Teide, on no he trobat raó, ja que buscava «basilisc» i ho veia el mot; però heus ací que en diccionari de l’AVL (amb intents d’arraconament pels franquistes), hi ha tres accepcions del mot:
En la primera, (ZOOLÒGICAMENT) Rèptil de color terrós o verdós, que es mou molt ràpidament. En la segona, el descriu (MITOLÒGICAMENT) Rèptil fabulós representat com un ésser especialment temible, amb ulls i boca ardents, cos de serp, potes de gall, ales espinoses i cua en forma de llança, al qual s’atribuïa la capacitat de matar amb la mirada. En la tercera, HISTÒRICAMENT/ARMA. Peça d’artilleria de grans dimensions utilitzada durant els segles XVI i XVII. M’Interessa significar respecte del mot «basilisc» que al meu poble, Albal, s’ha usat per part d’ancestres i més recents, però ara d’ell no se’n diu absolutament res, tot i que s’ha utilitzat per descriure aquella persona que ha actuat sense consell de cap classe; és a dir un humà sense consell ni trellat per manca d’esma.
Però clar, comptat i debatut, vistes les actuacions públiques de monsenyor el conseller en José Antonio Rovira Jover (quina possessió de cognoms més llançada a perdre de l’ínclit); em semblen més oportunes i fines les paraules «Befar: Burlar-se, escarnir, ofendre, escarnufar, rifar-se. Injuriar, insultar, mofar-se, fúmer-se, aixecar-se la camisa, prendre el número». Partint de la base manifesta que el conseller Rovira Jover, és un pseudopolític, actuant com un «caçador a joca» de la marjal del País.
Amigues i amics vos deixe amb Estellés, com de costum, i el seu poema «Testament», extret de la selecció de poemes del Mural del País Valencià que li feu Honorat Ros i Pardo, editat per l’AVL, eixa institució nostrada que no la volen ni veure, gossos i gats dels seguidors de «Paca la Culona»:
Deixe ací el cant per al meu poble. Un mot darrere d’altre, he anat escrivint amb la meua mà, vençuda d’anys i fatigues. El meu poble farà amb ell aquell ús que creurà millor Mai no sabrà ningú la sang, quant d’amor i de patiment recorren un per un els versos. Els deixe a les mans del meu poble. Febrilment anava escrivint. Moltes vegades em llevava secretament a mitjanit, i escrivia, escrivia encara contra l’oblit, contra la por. He treballat intensament. Arribaven matins de sol i celava la persiana, perquè els ulls em coïen molt. He escrit el cant per al meu poble davant la mar al Perelló. El País que estime al qual el destine és el País Valencià.
