Diumenge 10 de desembre aní a Ontinyent. El petit col·lectiu juniste de la Vall d’Albaida muntà el seu primer mercadet a la capital de la comarca, col·laborant amb els actes preparats per l’organització Muntis Inclusiu a propòsit de la celebració del 75 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. En aquesta ocasió vaig gastar-me 170 junes: el dinar (paella de verdures), uns kilograms de taronges nàvels acabades de collir i un magnífic joc de sis copes de conyac de ¾ de litre, que usaré per a vi (la tija curta els dona molta més estabilitat). Diumenge 17 repetí a Bétera, la trobada junista organitzada mensualment pel col·lectiu València-Nord. No em vaig quedar a dinar, però m’enduguí creïlles, cebes, taronges, una marraixa de sabó de rentadora i una crema antiinflamatòria (220 junes en total).
Al llarg de la sèrie he escrit força sobre el diner-deute amb interés, el sistema monetari hegemònic. He argumentat que té un pes determinant en l’excitació de l’individualisme i en la modelació de les societats: amplificant la desigualtat material, proporcionant la base a una destacada arma de dominació, el deute, descontrolant el creixement i excedint els límits de la sostenibilitat, tot causes de dolor i sofriment arreu del món, incloent-hi les guerres, que molt sovint, malgrat que esclaten invocant diverses causes, tenen un ferment econòmic, crematístic(1). Altres sistemes monetaris, històricament hegemònics, com el diner-mina (or i argent), el patró-or i el patró-dòlar-or, també incitaven l’individualisme i fomentaven els efectes dolents citats a dalt.
Bitcoin i altres criptomonedes busquen desfer-se del poder centralitzador i monopolístic del sistema bancari de banc central, però el seu disseny també fomenta l’individualisme. Aquest es manifesta en forma de la lluita competitiva per la mineria electrònica de les monedes i en l’ús majoritari que se’n fa d’elles com a actius d’inversió i especulació, un propietat del gust de les elits econòmics.
Hui en dia s’experimenta un nou sistema monetari que, segons el que he copsat a través de l’estudi dels documents teòrics i del contacte amb el vessant pràctic, esperona –respectant la llibertat individual– la disposició col·lectivista de l’ésser humà: el diner-coproduït segons la Teoria Relativa del Diner, la moneda lliure Ğ1, la juna.
Consulte les dades mentre escric. La juna es creada en aquest moment per 8567 membres dispersos arreu del món, fonamentalment per la geografia francesa i espanyola. Dispersos i de creixement lent i incert, si els membres estagueren concentrats en una sola ciutat, creant junes i comerciant amb elles, potser cridarien l’atenció dels mitjans de masses, del govern, de la UE i del BCE, de qui manegen les regnes del sistema hegemònic i gaudeixen dels privilegis, i que difícilment amollaran el mos. Com ja feren en el passat prohibint els moviments austríac o alemany de diner-minvant, o en la província canadenca d’Alberta, on els creditistes socials no pogueren posar en marxa una primera versió de diner-coproduït.
A mi, que els he parlat d’aquests episodis històrics escorcollant documents, també dels pioners Soddy, Gesell o Douglas, escodrinyant en els seus papers, em desperta certa il·lusió participar en un projecte viu, actual, que estira el fil d’aquells predecessors que veieren els defectes i les perversitats del sistema monetari dominant, i en proposaren alternatives.
I és així com estic pensant en fer-me membre del projecte juniste, amb la qual cosa passaria d’usuari a cocreador de la moneda. Aquest pas requereix ser conegut personalment perquè, almenys, cinc membres puguen certificar qui soc. La xarxa de confiança–de què ja parlí en el paràgraf final de «La paràbola de la fletxa-font»– és imprescindible en un sistema descentralitzat de diner-coproduït per tots els membres, per tal de prevenir que una mateixa persona puga tindre múltiples comptes creadors de moneda. A més de les compres, l’assistència a Ğmercats és ideal per a fer nou coneguts. Les trobades de Silla, Ontinyent o Bétera, a les que he assistit, també han tingut aquesta funció social, inclosos els dinars de convivència en què he participat.
Inesperadament, l’estudi del diner-coproduït –amb què casualment em vaig topar quan estudiava el diner-minvant de Gesell– em retorna d’alguna manera a la peça original de la sèrie, «Almenys com a homenatge», d’abril de 2020. I així, en aquests moments, quan ja m’aprope a la fi de la sèrie, el fil m’ha dut, insospitadament, al principi.
En aquell article, i abans de posar-me a estudiar la naturalesa del diner, honorava les persones que valoren un mode de vida més senzill i equilibrat, acollidor amb els altres éssers humans i cordial amb la natura; individus que s’estimen l’economia de proximitat, pels qui reparar i reutilitzar és molt més que un eslògan cosmètic que disfressa la devoció del sistema pel consumisme vertiginós; dones i homes que s’atindrien al que es pertoqués amb una distribució raonablement equitativa dels recursos, lluny de l’excés superflu d’alguns, de l’exageració i l’ostentació, la contrapart de les quals és la mancança, per a altres, d’allò més necessari. Un mode de vida, com deia, més senzill i equilibrat, desbaratat i malmés, però pel sistema econòmic hegemònic sota el guiatge del sistema monetari hegemònic.
Com deia a dalt, el projecte juniste de diner-coproduït és experimental. Amb participants i resultats presos de la realitat, i a una escala mitjana, els seus impulsors poden recollir dades, xifres, indicadors(2), etc., per a contrastar el disseny amb les previsions teòriques. Pel que he observat, és un projecte que, fonamentalment, atrau persones com les que jo homenatjava en aquella peça inicial. Les he trobat en marxa, els mitjans de masses no s’hi fan ressò, però s’hi mouen, modestament, però ho fan, i jo, potser també m’hi mouré.
(1) Crematística, l’art de guanyar diners, concepte que vaig usar en articles precedents, com en el primer paràgraf de «Divagant sobre la riquesa».
(2) Que són públics i es poden consultar i seguir en les webs del projecte.
