Fa ja uns quants anys Joan Alcover deia aquestes ajustades paraules quan encara la globalització no era ni un somni. Si volem ser internacionals, conservem les nostres essències.
Podem fàcilment pegar-li una simple volta i ja tenim a sobre allò que ens està passant al País Valencià. Estem perdent cada dia, de vegades amb comptagotes i d’altres a una velocitat accelerada, no ja les paraules que ens eren comunes sinó fins i tot una manera determinada de vore el món. Una Weltanschaung pròpia. I ho fem en benefici d’uns valors i criteris externs, forasters, aliens i que no consideren en absolut la nostra forma de ser i viure el dia a dia.
No és cosa nova això dels canvis culturals, socials i polítics. No. En absolut. Sempre s’han donat amb més o menys força aquestes tibantors entre una cultura i una altra. El perill ara és que la cultura dominant, forastera, angloamericana per més indicacions si m’ho permeteu, va ajudada per la de dins. Per una dinàmica política molt concreta que el que vol és suprimir tot allò que puga significar una manera valenciana d’enfocar la nostra existència.
És clar que encara tenim un rerefons immens i de prestigi, ancestral, si volem donar-li paraules altes, però cert, i que fins ara ens ha estat vàlid per a surar enmig de la correntia del món.
Però l’atac, els atacs són forts, enormes, omnipotents, perquè van en la línia que l’esperit dels temps recomana i imposa. I així, davant aquesta situació, ¿es pot fer alguna cosa més que queixar-nos? I tant. I ho fem a tothora i des de totes bandes, no cal anunciar-ho. Es treballa des de tots els camps possibles. I aguantem. Però aquests reductes tot i ser ben amples, no en són prou.
Al mig de tot el discurs social, mediàtic, imperant, cal que hi estiga present el nostre propòsit, la nostra forma, els valors més bons que devem representar amb una forma valenciana de considerar el món.
