Els actes al voltant de la figura del nostre escriptor s’han anat fent a tot arreu del territori valencià, aleshores podem afirmar que la seua obra i trajectòria ha estat considerada des de diversos punts de mira. Certament, calia una cosa així, teníem eixe deute amb ell, cosa que en part hem aconseguit. I què puc afegir?, doncs, poc més, puix persones expertes s’han ocupat d’acostar-nos l’escriptor, l’assagista, l’agitador d’idees, el nacionalista valencià… Allò que puc remarcar seria la meua percepció des del moment en què ens trobàrem i ens coneguérem allà per l’any seixanta.
Fuster era un dels nostres majors, com també va ser el cas de Manuel Sanchis Guarner, entre altres, una referència imprescindible per la meua generació, nascuda després de la desfeta del 39, i que encetava la seua praxi de compromís. Llavors part de nosaltres, una colla universitària que fou batejada sota la qualificació de «los fusterianos», no havíem llegit la seua obra literària. Tampoc, Nosaltres els valencians; ho faríem quan va ser publicat el 1962. Fuster era un resistent, un crític, un dissident, que reivindicava la nostra condició de poble amb una identitat diferenciada, i alhora la situava com un eix d’alliberament enfront de l’opressió d’una dictadura de classe i de valors reaccionaris.
Les circumstàncies del moment van fer possible que el nou valencianisme, continuador de l’anterior, però, amb diferències amb aquest darrer, prengués Fuster com l’intel·lectual més qualificat i representatiu. En les diverses ocasions que vaig compartir conversa o una altra activitat, com fou el viatge que férem al Rosselló, en cap moment el vaig sentir donar alguna consigna, cosa que sovint passava en altres casos quan parlàvem amb gent, com ara amb els polítics de l’exili, o de la clandestinitat. De vegades s’ha parlat de les expedicions de joves al Principat, jo hi vaig anar alguna vegada, i el seu paper es limità a facilitar algun contacte, d’això podríem parlar-ne en un altre moment. A parer meu, allò que més em va atreure era com des de Sueca, i la soledat que comportava tal fet, Fuster feia pensar i raonar, sovint amb la ironia i l’acudit. He esmentat el viatge al Rosselló, perquè en aquella ocasió Fuster ens va cantar un curiós repertori de cançons que recordava de quan anava a l’escola, cançons que evidenciaven l’ideari del nacionalcatolicisme i el franquisme.
Evidentment, la publicació del Nosaltres i alguns papers més contribuïren de forma substancial a donar més cos d’idees al valencianisme. Així, cal reparar com durant molt de temps han estat a la base de la praxi social, amb concrecions i fins i tot revisions. El llegat del nostre personatge no és, al meu entendre, un llegat de programa o de fórmules, més aviat el situaria com d’actitud crítica i alhora constructiva, de raonar i qüestionar, de no silenciar fracassos històrics. Hui, Fuster continua vigent, ja que, al final de l’efemèride, continuem sent fusterians i fusterianes.
