Asterió, rei de Creta, va acollir Europa, després de la seua aventura taurina amb Zeus. Un dels fills del pare dels Déus, Minos, va heretar Creta abans de ser jutge dantesc dels inferns. Després, va incomplir un acord amb Posidó en no sacrificar un bou sorgit del mar. El Déu el va castigar fent que Pasífae, enamorada del bou, engendrara el Minotaure. Més o menys aquest és el relat, tal com l’explica Apolodor. Si ens ho mirem des del costat del monstre, és una història trista, com la d’Europa.
Asterió viu sol a casa. És fill d’una reina, recorda Borges a través de la cita d’Apolodor que encapçala el seu conte. Com un endeví cec, ja ens ho ha dit tot. I tanmateix, hi ha l’efecte sorpresa quan canvia la veu que narra. Teseu pronuncia el nom pel qual tothom coneix el príncep: el Minotaure. El relat és prou substanciós com perquè el gir siga només una excusa per a la relectura. Hi ha contes en què l’efecte sorpresa és l’únic objectiu; n’hi ha d’altres en què és un ressort que ens fa desfer el camí per a desxifrar la segona història que, segons Ricardo Piglia, sempre expliquen les històries breus.
Carole Raddato (CC BY-SA)
Gueorgui Gospodínov encapçala Física de la tristeza, publicada per la magnífica editorial riojana Fulgencio Pimentel, en traducció de María Vútova i Andrés Barba, amb ben bé dues pàgines de citacions (per exemple, de Borges), com inscripcions a les portes d’un laberint que recorre l’espai i el temps, a partir de la figura del Minotaure.
La qüestió que planteja Gospodínov enllaça directament amb La casa de Asterión. Què passa si ens ho mirem des del costat del monstre? Estirant d’aquest fil (d’Ariadna, sí, disculpeu l’obvietat), l’autor búlgar ens situa davant d’una escena que pareix treta de la pel·lícula Freaks, de Tod Browning: un minotaure de dotze anys és exposat com una atracció de circ. Qui narra l’escena és l’alter ego infantil de l’autor que ha entrat dins d’un record del seu avi. Ara bé, mentre recorda el record, s’adona que l’avi no havia arribat tan lluny quan li l’explicava. És capaç d’entrar més enllà de la memòria d’un altre? Per què l’avi no li va contar tot el record?
Una de les estratègies narratives més fascinants de Gospodínov és la coincidència de moltes veus en un únic narrador. Algunes insospitades. En certa manera, aquest recurs pot recordar al que fa Wajdi Mouawad en Ànima o Irene Solà en Canto jo i la muntanya balla, però és diferent. No són moltes veus narratives, sinó un únic narrador (alter ego de Gospodínov) que pateix una malaltia: és capaç d’empatitzar amb qualsevol ésser (amb qui menja una ostra, però també amb l’ostra, diu).
És com si portara a un nivell excèntric la idea que Flaubert exposava per carta a George Sand i que recull Pierre Bordieu a Las reglas del arte: «No experimento como usted ese sentimiento de una vida que empieza, el asombro de una existencia que acaba de nacer. Tengo la impresión, por el contrario, de haber existido siempre y de que poseo recuerdos que pertenecen a los faraones. Me veo en épocas diferentes de la historia, con mucha nitidez, ejerciendo diferentes oficios y corriendo múltiples suertes» (trad. de Thomas Kauf).
Ara bé, si Flaubert es veu a si mateix en diferents èpoques, el narrador de Gospodínov entra en els subjectes (i objectes) aliens, esdevé l’altre. El pròleg del llibre desplega ja el dèdal de veus: «Recuerdo haber nacido como rosal silvestre, como perdiz, como Ginkgo Biloba, como caracol, como nube de junio (el recuerdo es fugaz), como azafrán otoñal de color lila cerca de Halensee, como cerezo prematuro helado por la nieve tardía de abril, como la nieve que heló el crudo cerezo… Yo somos.»
Borges juga a celar les emocions darrere d’aquella mena de fantasia matemàtica capaç de construir mons lògics que es multipliquen, o laberints que són una casa que és el món. Asterió, en el paper de monstre i, alhora, de príncep, es mostra orgullós, altiu. I tanmateix sabem que ha sentit temor quan ha eixit de casa i que, abans de saber que algú l’havia de redimir, se sentia sol. Tan sol que juga a inventar-se un altre Asterió: l’espill dins del laberint…
En la novel·la de Gospodínov, l’emoció és el tema. Des del títol, que enuncia l’estudi de la matèria de la tristesa i l’aparició del minotaure infant: «Este minotauro no es temible, es triste. Es un minotauro melancólico». A partir del mite (primer epígraf, Pessoa: «o mytho è o nada que e tudo»), es desplega una infinitud de possibilitats de reconstrucció de moltes memòries impregnades de melangia.
Aquesta primera trobada amb la tristesa és el punt de partida d’un llibre àgil i irònic en què el narrador salta amunt i avall recollint històries de la pròpia família, que són també la memòria d’una Bulgària tancada al soterrani del comunisme —que havia de ser salvada pels missatges en clau del submarí groc dels Beatles—, o comprant històries d’altri, com una manera de viatjar en el temps i també de salvar-lo, com la Xahrazad de Les mil i una nits que, malgrat estar en una posició de feblesa, té la força de la narració que la protegeix.
La proposta de Gospodínov conjuga a molts nivells memòria i fantasia per a explicar-nos una història d’històries que sona plena de veritat. El llibre és, també, una reflexió sobre el fet de narrar, sobre la importància de contar-nos per a recordar, de recuperar els mites per a rellegir-los. En acabar la lectura, tot i que no és un llibre curt, val la pena tornar al principi i rellegir els epígrafs gravats a l’entrada del laberint: l’últim és de Hemingway: «Si el lector lo prefiere, puede considerar el libro una obra de ficción…»
