Ja coneixeu la representació canònica de l’al·legoria de la Justícia: una figura que alça una balança amb una mà i una espasa amb l’altra -on va cada objecte, en la dreta o en l’esquerra, ja va variant, segons els barris; fet molt simptomàtic, al remat- mentre una bena li tapa els ulls. Si no és cega -i, doncs, no jutja el què i no el qui-, no és justícia.
Hi ha també qui creu en els Reis de l’Orient tota la vida, amb l’espera que, si manté la ficció, aquells continuaran venint a casa carregats de regals. Hi ha qui creu en moltes coses, des de les més versemblants fins a les més inversemblants. I després hi ha l’Estat espanyol, on és dogma de fe que el sistema judicial no va vestit de negre i amb un xiulet cada dia al Santiago Bernabeu.
Les sentències judicials no es discuteixen: s’acaten i prou. Qualsevol altra cosa és la barbàrie, el desfermament del Leviatà, la llei de la jungla. L’estat de dret que entre tots ens hem donat.
Amén. Ara, no sé si recordeu una foto que es va fer molt famosa durant el conegut com a «judici dels tratges» a Francisco Camps. Mentre el jurat popular -en el sentit de gent del poble, però, com es va veure després, també en el del partit- deliberava, a fora, en la terrassa de la cafeteria de l’hotel que hi ha davant del palau del marqués de Dosaigües, seia, amb ulleres d’aviador, patilla ben generosa i ben perfilada, jaqueta i el coll de la camisa rosa que trau el nas, copeta triangular de Martini -esperem que sacsat, però no remenat- i la boca mig oberta, diríem que en espera de l’oliveta rigosa del combinat, assegut en la taula, suposem que veient el trànsit de la sucursal valenciana de Louis Vuitton, d’on era assídua la seua admirada quefa, Rita Barberà – ja sabeu: lo normal és un Vuitton-, perquè, tot i que la premsa se’n va fer ressò, no volem entendre, de cap de les maneres, que la presència del nostre heroi tinguera res a veure amb el procés judicial que hi havia en marxa. Rita, de fet, ni tan sols va necessitar negar-lo tres vegades, amb una n’hi hagué prou: «Yo, a este señor, no lo conozco». Desagraïda.
Carlos Lirio, es deia -i es diu- el nostre protagonista, membre destacat de les Noves Generacions del PP valencià, de la colla del no mai ben ponderat, clenxa al costat pefectament perfilada i somriure que faria l’enveja de la publicitat de dentífrics més exigent, així com querellador impulsiu i incontinent, Luis Salom. Llicenciat en Dret, òbviament, i, tot i que no ho hem pogut verificar, segur que amb tots els honors i un expedient brillant, com hauria de ser marca de la casa. No en tenim cap dubte. O sí?
En els últims anys sembla que una referència prestigiosa en el món de l’advocacia com la de Lirio ha pogut combatre el desafiament més important amb què s’ha trobat la robusta democràcia espanyola: «la sinrazón separatista». I, a més, des de les posicions d’avantguarda, és a dir, en la demarcació de Girona, en la primera línia de combat, allà on cal estar en defensa del bon fer i la imparcialitat impoluta de la justícia espanyola. Gràcies a gent com ell, qui no portaria mai l’espasa en la mà dreta i menys encara la canviaria per un bon garrot -vil o servil- amb què castigar rebels sediciosos, tots els ciutadans espanyols en concòrdia, més enllà de les nostres ideologies particulars, ens sentim ben defensats i arrecerats, davant de la intempèrie en què aguaita la barbàrie.
Doncs bé, aquest James Bond nostrat ara serà l’encarregat de dictar justícia, no només de fer-ne, ja que ara és magistrat de l’Audiència de València. Hi ha qui diu que hi ha entrat per la via que es coneix com a «quart torn» i que evita un procés d’oposició, però no ens ho creiem. Infundios.
Perquè estem totalment convençuts que aquesta gent amb un perfil com el de Carlos Lirio que ompli les travesses de les llistes de jutges és exactament igual que l’home que va vestit de negre i amb un xiulet a la mà en el Santiago Bernabeu i, doncs, podem estar ben certs que no hi haurà cap penalti tret de la màniga en el cinqué minut de descompte extra per certificar l’empat o la victòria dels qui hi van vestits de blanc. Impolut, com la imparcialitat de la justícia espanyola.
No sé vosaltres, però la meua fe en el sistema judicial espanyol creix cada dia, com més notícies com aquesta anem veient-hi. Una democràcia exemplar i d’avantguarda.
