El sentiment de nació valenciana feia molts anys que no es trobava en els nivells actuals. Paradoxalment, aquesta recuperació de la consciència valenciana no ha vingut de la mà de cap moviment social o cultural, sinó que ha estat promoguda principalment per les institucions autonòmiques i també estatals. Les seues decisions i omissions han deixat en evidència que som una colònia, i que, independentment del que creguem que mereixem, ens tracten com a tal, com a inferiors.
L’infrafinançament estructural que patim no és una casualitat, sinó una estratègia deliberada per a mantenir el territori valencià en una posició de dependència. Any rere any, les xifres ho demostren: rebem menys del que aportem (com una colònia), se’ns fa pagar per un deute que ens han obligat ells a generar (com una colònia), i, per si fora poc, se’ns nega qualsevol possibilitat de revertir aquesta injustícia (com una colònia). Aquesta realitat econòmica forma part d’un mecanisme que ens obliga a viure amb menys recursos que altres territoris i limita el nostre desenvolupament (com una colònia).
Les infraestructures, especialment les de transport, segueixen la mateixa lògica colonial. Mentre a Madrid es construeixen radials i connexions que faciliten la centralitat, al nostre territori se’ns nega la possibilitat de vertebrar-nos. Les connexions ferroviàries internes es deterioren, el corredor mediterrani s’eternitza i el transport públic es queda curt per a les necessitats reals de la població (de nou, com una colònia).
El tracte a la nostra agricultura és un altre exemple clar del paper que ens ha assignat l’Estat. Un sector que històricament ha sigut clau per a la nostra economia és ara objecte d’un abandonament deliberat. Mentre altres comunitats reben suport i protecció davant la competència deslleial, els llauradors valencians es veuen obligats a vendre per davall del cost de producció o, directament, a deixar els camps erms.
El turisme, per contra, s’ha convertit en l’única aposta del model econòmic que ens deixen desenvolupar. Un model que genera riquesa però també precarietat, explotació laboral i una pèrdua progressiva d’identitat i qualitat de vida per als residents. Sense una alternativa econòmica clara, es fomenta la nostra dependència d’un sector inestable i estacional, que en cap cas pot garantir un futur sòlid. I amb això s’hipoteca el futur econòmic del nostre poble i es provoca un efecte col·lateral devastador: l’expulsió dels residents de les seues pròpies ciutats. L’habitatge es converteix en un bé especulatiu, els preus es disparen i cada vegada més valencians es veuen forçats a marxar. Tot plegat genera una dependència artificial de Madrid (com una colònia).
El punt culminant d’aquest menyspreu institucional l’hem vist amb la resposta a la DANA. La falta de previsió, l’absència de mesures contundents per a pal·liar els danys i la indiferència demostrada pels governs central i autonòmic ens han deixat clar, una vegada més, que no som una prioritat per a ells. Sabem que una catàstrofe d’aquestes dimensions a Madrid hauria rebut una atenció ben diferent.
Totes aquestes peces encaixen dins d’un patró que es repeteix una vegada i una altra. I cada vegada que es repeteix, un major nombre de valencians obre els ulls i comencen a entendre la realitat. El que vivim no és un conjunt de casualitats ni mala gestió puntual; és la lògica d’un sistema que ens veu com a perifèria. És indiferent com d’espanyol et consideres, ells mai et consideraran amb els mateixos drets que la resta (com una colònia) i això mai canviarà.
La pregunta és: quant de temps més necessitem per a comprendre que aquesta situació no canviarà des de dins? Potser, sense saber-ho, Mazón i el seu govern ens estan fent un gran favor. Ens estan fent entendre que l’única solució real passa per prendre el control del nostre futur. Si és així, endavant: ajudem-lo.
