Durant molts anys, vaig emprendre rutes successives pels principals camps de concentració nazis a Europa. Vaig començar, als anys 90, per Mauthausen, a Àustria. No era un camp d’extermini, però era un lloc emblemàtic perquè allí van recloure la majoria dels republicans espanyols que es van unir a la Resistència francesa després del 1939 i van acabar capturats pels alemanys. En vaig conéixer algun personalment, com Agapito Martín, de Soneixa, un personatge irrepetible de qui em va donar notícia l’amic Fernando Bolós, paisà d’Agapito.
Després, amb temps i una canya, vaig recalar a Dachau, Buchenwald o Auschwitz. Cada un d’aquests viatges van ser inoblidables. M’hi guiaven lectures d’antics reclusos, com Jorge Semprún o Primo Levi. Ells van sobreviure i, precisament per això, van dedicar la vida a divulgar el que hi havien experimentat, l’horror indicible. L’estada a Buchenwlad la vaig contar per a la revista El Temps, en un text ara recollit al meu llibre Cosmopolites amb arrels. Hi vaig escriure açò:
“El bus número 6 connecta, cada hora, l’estació de trens amb el lager. En el trajecte, impossible no pensar en el viatge –el “llarg viatge” de Jorge Semprún- emprés per tants infeliços, amb una destinació horrorosa. Entre 1937 i 1945 hi van ser retingudes 250.000 persones, provinents de 35 països diferents, de les quals una cinquena part va trobar-hi la mort. Entre els presoners més coneguts, hi ha els escriptors Jean Améry, Imre Kertész o Jorge Semprún, o els polítics Léon Blum, Édouard Daladier (després primer ministre francés) o Ernst Thälmann (dirigent comunista assassinat el 1944 al pati del crematori)”.
De tots els camps, Auschwitz és el més ben conservat. Hi vaig fer amistat amb el guia d’aleshores, Jarek Mensfelt, que després seria seria Relacions Públiques del complex. Vaig mantindre el contacte amb Jarek molts anys, però fa temps que no en sé res.
El meu periple es va cloure de moment a l’agost passat, quan vaig visitar, amb la meua filla, Sachsenhausen, el lager més pròxim a Berlín. Com en altres casos, en 1945 les seues instal·lacions van ser aprofitades pels soviètics per a recloure presoners alemanys.
Explique tot açò ara, quan em dispose a parlar de Gaza, per a què ningú em considere sospitós d’antisemitisme ni res semblant. La Xoà va ser un genocidi inèdit i inaudit, una maquinària industrial i sistemàtica destinada a destruir una ètnia sencera: els jueus d’Europa.
Ara tots assistim cada nit a l’hora dels informatius a l’horror de Gaza. A molts les escenes de xiquets moribunds o morts els pilla sopant i no sé què deuen pensar. Potser canvien de cadena o tanquen la tele. O com aquell del (macabre) acudit: “Clar que veig cada nit els xiquets morts, però jo no entenc de política”. Es parla d’un nou genocidi, en aquest cas perpetrat dels jueus contra la població palestina.
No crec que l’Holocaust es puga comparar a la guerra de Gaza, però jutges independents de l’ONU acaben de dir que el que fa Israel amb la seua ofensiva és un “genocidi”. I això no és ni pot ser propaganda palestina. A la secta ayusista espanyola li encanta recordar que tot va començar amb la barbàrie de Hamàs, que és una manera de disculpar la barbàrie de Netanyahu. Doncs diguem-ho clar: Hamàs és una banda terrorista cruel i sense pietat, però el govern israelià l’està superant. Perquè per més sanguinari que siga un grup terrorista, un Estat no pot respondre amb iguals o pitjors armes. Això és el que havíem aprés de la civilització i això és el que mor amb cada infant de Gaza rebentat per una bomba o mort per fam.
Israel ha de cessar amb la seua activitat criminal amb l’excusa de combatre Hamàs i Netanyahu hauria de seure davant la Cort Penal Internacional. És així de simple. Però no passarà, supose, perquè el món ha entrat en una deriva impensable de terror indiscriminat, i només faltaven pallassos narcisistes com Trump recreant-se en la idea de convertir la franja en una nova Marina d’Or.
Sembla una distopia però és, simplement, el temps que ens ha tocat viure.
