El 29 de novembre passat, un mes després de la gota freda catastròfica amb una gestió homicida, tornàrem a eixir als carrers de València molt més de 100.000 persones, pel cap baix. Com a la primera manifestació, hi acudí més gent que el que digueren les dades «oficials». Aquells dies hi hagué dues convocatòries de denúncia: el dia abans, el 28-N, davant dels ajuntaments de tot el País Valencià, i a la plaça de la Mare de Déu, quan, per primera vegada, amb els mòbils en la mà, es va fer sonar l’alarma a les 20.11 h, i l’endemà, el 29-N també, a la mateixa hora. Com va sonar, inútilment, quan els carrers s’havien tornat rius marrons i la gent naufragava cap a la mar, com si foren fulles de tardor caigudes dels arbres… Com a «l’estranya fruita», de Billie Holiday, ara, penjats, negats per l’aigua, la foscor, la corrupció, la incúria i el fang.
Quan vaig arribar a la plaça de l’Ajuntament, vaig veure unes fileres de policies, amb fusells i metralladores en la mà, que impressionaven, ja que provaven d’atemorir-nos amb un munt de tanques posades al davant de la porta del consistori. A la concentració de caràcter ecologista, érem només mig centenar de persones, els de l’STEPV, un grup d’animalistes d’Albal, Acció Ecologista-Agró i el grup Rebel·lió davant l’extinció; cadascú va fer el seu parlament, de manera molt didàctica, remarcant les causes humanes en les catàstrofes mediambientals, com ara les inundacions de l’Horta Sud: la construcció d’habitatges en zones inundables, la gravetat del canvi climàtic, el risc de col·lapse, l’especulació urbanística, la construcció de polígons industrials i «hàbitats» inhabitables, la destrucció de les terres de l’Horta que servien per engolir i drenar l’aigua… Resultava esperpèntic observar aquella policia nacional-espanyola ben armada i els grups d’ecologistes, amb uns discursos molt pedagògics, analítics, suaus, tendres, d’amor a la natura, als animalets i a la gent (inclús, «la humanitat!»); perquè no es repetisquen les desgràcies que hem patit per una gota freda espectacular i la greu gestió negligent i criminal; sense cap mesura de prevenció i alarma adequada en el temps ni posterior auxili a les necessitats vitals de les víctimes, que ha causat més de dos centenars de morts i milers d’afectats greus, molts sense poder refer-se’n…
En aquest sentit, cal celebrar els cartells que s’han posat, pel centre històric de València, prop del Centre Octubre, en tendes de ceràmica, oli i vins, del carrer de les Mantes: «El poble salva el comerç local»… El poble ha de fer de tot, quan fallen els governants. Però sense un Estat Valencià, al servei de la ciutadania del nostre País i no un en contra, com si fórem els «enemics» a assetjar amb armament militar i, fet i fet, a liquidar (llengua, natura, paisatge, muntanyes, rius, horta, etcètera), el poble no pot sinó mostrar impotència, dolor, tristesa i ràbia. En l’actualitat, les teories sobre el mínim Estat o el no-Estat dels corrents neoliberals, il·liberals o «llibertaris» ens porten a la mercantilització i la privatització de tot (sanitat, educació, serveis socials, pensions, seguretat, «cultura», temps lliure…), tipus Elon Musk, Trump i cia; els governs dels potentats multimilionaris que consideren que el món és un ou i se’l volen xuplar tot…
Després d’aquesta concentració davant l’Ajuntament, me’n vaig anar, cap a la plaça de la Mare de Déu; el Palau de la Generalitat estava protegit per molts policies espanyols, armats fins a les dents, amb moltes furgonetes. Hi hagué gent que vam cridar «Fora militars del Consell Valencià». Aquestes formes d’intimidació policial, per atemorir, expressen la por que tenen els governants i, expressen i mostren que, segurament, «ells» en el cas de ser «nosaltres», tractarien de fer el que preveuen que nosaltres, la valenciana gent, volem fer… Tots els lladres pensen que els altres actuaran com «ells». Les «lleteres» policials estaven tallant tots els carrers de manera que per tal de tornar a casa, havíem de passar quasi en fila índia, fregant entre la paret i la furgoneta policial. La gent estava emprenyada per ser tractada pels causants de la negligència de la gestió catastròfica de la gota freda com si fórem uns «criminals». Així, les forces policials d’ocupació armada (espanyola), ens mostren la seua violència, com a manera de mantenir el seu «ordre» i les seues «lleis» del tot injustes, que serveixen per atorgar impunitat als polítics negligents, homicides i irresponsables que es renten les mans tancades de sang, amb misses d’estat «nacionalcatòlic» (pròpies del «cesaropapisme» medieval o de la dictadura nacionalcatòlica), amb el suport de les forces policials i militars, amb el reforç militar al Govern d’ineptes de Mazón, «responsables» de la gestió criminal.
Nadal en castellà
Uns dies abans de la tercera manifestació, el 29 de desembre, vaig passar per davant del Palau de la Generalitat; hi havia policies que passejaven pels costats, alguns amb el fusell a les mans i el dit ficat al gallet a punt de prémer… Uns dies després de Nadal seguien igual, vigilant armats els voltants del Palau, com si foren forces d’ocupació d’un País Valencià colonitzat. Em sembla que s’haurien pogut estalviar posar tanta llum, tants arbres de Nadal a la plaça de Manises, a la plaça de la Mare de Déu, a la de l’Ajuntament, etcètera amb tan de comediant, humoristes, conta-contes, tractant de «divertir», entretenir i «fer riure» a la gent, sense gens de gràcia…
Els dies de Nadal vaig passar diverses vegades per la plaça de Manises i de la Mare de Déu, vaig parar l’orella i no vaig sentir ni una paraula en valencià; tots aquests conta-contes i «humoristes», ho feien tot en castellà… Em vaig acostar a una paradeta de l’oficina de turisme d’Albalat dels Tarongers (el Camp de Morvedre), que hi havia entre la Diputació i la Generalitat, i li vaig dir a una persona que hi havia allà que si tenia accés li diguera al Govern de Mazón i al de la Diputació que era un insult a la intel·ligència que ho feren tot en castellà. Aquell home se’m va quedar mirant sense dir ni piu… i posant cara de no entendre res. Li vaig preguntar si no m’entenia i em va respondre, en valencià, que m’entenia perfectament, però que s’estranyava que li fes aquest retret als governants… Li vaig preguntar per què? I em va contestar si no sabia que a València venen turistes d’arreu del món… I li vaig replicar que això què volia dir? Per què no s’havia de fer el valencià? Pels turistes? Quin absurd… Va tornar a fer cara de pòquer (o de beneit), tot i que em va preguntar si jo sabia parlar en francés o en anglés? Li vaig dir que sí, però que això no tenia res a veure. O és que els humoristes parlen en anglés, francés o xinés que és la llengua amb més parlants de tot el món? També li vaig dir que si venien d’arreu, fer-ho en valencià era la millor oportunitat perquè tot el món s’assabentés que a València es parla en valencià, el català de tots, i provaren d’aprendre la llengua i cultura valencianes, tan agredides per uns mandataris aliens al nostre País… Aquell home va fer cara de més perplexitat encara. Perquè, segurament, posseeix una mentalitat provinciana, servil, de submissió lingüística i subordinació al castellà, a l’anglés o al francés… És a dir, a les llengües amb Estat propi i no com nosaltres, els valencians, que n’hauríem de tenir i en tenim un que els tracta com aliens, estranys, menyspreables…
Mentre teníem aquest debat «normal», tot i que surrealista a l’estil de Tip i Coll o de Gila, s’hi va acostar un guàrdia uniformat i em va preguntar: «Què passa?»; jo, li vaig respondre que què li passava a ell, que venia a immiscir-se en una conversa privada, on no li tocava ficar el nas… Però li vaig etzibar: «Ja que vol que li ho diga, li diré què passa: que aquest Govern d’ineptes i criminals, se’ns burla, se’ns mofa i ens insulta als valencians, en fer tots els espectacles infantils, de cançons i contes, en castellà, en deixar de banda el valencià per a extingir-lo; perquè això és una manca de respecte al poble valencià, per banda d’uns polítics provincians i castellanitzats». I vaigafegir que prengués nota i anés a comunicar-ho als mandataris i sàtrapes de torn, perquè deixen de maltractar, assassinant i ofegant a la valenciana gent i exterminant la llengua dels valencians, en fer-la desaparèixer de l’espai públic…
Sense dol
Sembla que l’argumentari per a no alertar la gent el 29 d’octubre de l’any passat va ser que podia espatllar la caixa del turisme de Tots Sants; els negocis del capital abans que les vides, com va advertir, el 26 de desembre del 2024, Jordi Belver en «Desafiament al laberint», publicat a Diari La Veu del PV, en suggerir que els sindicats «de classe» s’haurien de mobilitzar per exigir responsabilitats polítiques i penals davant el Govern de Mazón… junt amb els col·lectius i moviments socials del País Valencià. El silenci dels morts, com assenyala Rafa Xambó, el mateix 26 de desembre, també a Diari La Veu, clama al cel, a la terra, a la justícia i a la solidaritat… Perquè no oblidem les víctimes, cap de les víctimes, mortes i vives… ¿no hauria sigut més adient, fer dol pels morts i damnificats? No hauria sigut millor fer dol durant aquestes festes amargues de Nadal, a tan poques setmanes del dia tan luctuós?
Per cert, la Generalitat Valenciana va decretar dies de dol pels 224 morts i 3 desapareguts? Ho va fer de pressa, de pressa, amb missa d’Estat per llavar les mans tacades de sang i menyspreu als familiars, ajuntant víctimes i botxins, torturats i torturadors, com en una ficció de la «comunió dels sants» paradisíaca, sense cap escrúpol en posar a primera fila els responsables de la tragèdia i sermonejant que havia sigut una «catàstrofe natural», sense esmentar la «responsabilitat» política d’una gestió inepta, negligent i irresponsable… No hi ha cap responsable de la jerarquia eclesiàstica, amb una mica d’«intel·ligència» per a no ajuntar llops i ovelles a la mateixa cleda? Tant costava fer un acte cívic (inclús «religiós», en plural, sense confessionalisme), on les famílies tingueren tot el protagonisme per tal de ser consolades i ni els polítics de les administracions ni els monarques, no aparegueren en l’escena? No recorde un dol institucional sentit ni tampoc si s’han decretat, amb resultats reals i efectius, totes les zones afectades com a catastròfiques per tal d’indemnitzar suficientment els danys amb la liquidació del deute històric indegut que arruïna l’economia del PV (com mostra Ricard Chulià als seus darrers llibres). La comparació entre el tracte als afectats per la gota freda i per l’incendi de l’edifici de Campanar és molt greu i emprenyador, com denunciava una regidora de Compromís de la Torre: classisme, elitisme, prepotència, menyspreu, manca de protecció, racisme de rics contra pobres, això de l’aporofòbia, per banda d’un Govern d’impresentables que només actuen com a titelles d’un capitalisme neoliberal («occidentalista») que genera, de manera sistèmica, desastres i catàstrofes sistemàtiques; a l’extrem, barbàrie, també en nom d’un «comunisme» capitalista (Xina, Corea del Nord…), ambdós «sistemes» tan equivalents en productivisme suïcida i en destrucció ecològica de les bases naturals i socials per a la supervivència humana i animal.
Des de Madrid, la principal preocupació, a les primeres planes dels «seus» diaris, va ser el restabliment de l’AVE perquè els madrilenys pogueren venir a fer-se una paella a la Malva-rosa al pont de Tots Sants. En fi, «ells» mateixos, es delaten amb les seues actuacions i maniobres, civils, religioses i militars, de distracció, militarització armada i intimidació per salvar les seues poltrones i el seu statu quo; l’impresentable de Feijóo declarava que ell no havia de controlar les factures dels dinars dels seus dirigents polítics (ni dels altres), a propòsit de les tàctiques mentideres de Mazón en dir que no ensenyarà les factures del dinarot a El Ventorro, que va causar més de dos centenars de morts, perquè va anar com a president del seu «partit popular»… i no com a president de la Generalitat. Potser perquè aquell dia havia ja dimitit del seu càrrec i ara només és una ombra? Els màxims caps polítics, em compte de demanar comptes, responsabilitat i transparència, es tapen els uns als altres i s’ajuden a rentar-se les mans brutes de sang, amb desídia, indolència i molta barra.
Alguns interrogants finals
Alguns interrogants finals: des del parlament valencià o espanyol, ¿s’exigirà el cost econòmic, les factures de les llums, els arbres, guarniments, decoració, dels conta-contes, humoristes, cantants, vermuts, dinarots i festes de Nadal i Cavalcada de Reis (on esborren qualsevol element, llibre o personatge valencià i només en posen castellans o de Disney, amb la rica literatura que hi ha a Les rondalles d’Enric Valor); el cost dels polítics, monarques, assessors i funcionaris de Palau, per distreure la valenciana gent i, en fer soroll i festasses, «girar full», amb total impunitat i sense assolir cap responsabilitat? Els tribunals de «justícia» que, en altres casos, a Catalunya, s’inventaren acusacions i delictes inexistents (de rebel·lió, subversió, colps d’estat, trames russes i altres mandingues, on no hi havia res de res, només una votació lliure i voluntària); ¿Els jutges i fiscals, exigiran els vídeos de les reunions de seguretat del Cecopi (com seria preceptiu cas, que no les tinguen o les hagen destruïdes o fet desaparèixer? ¿Imputaran Mazón i el seu Govern, per negligència temerària amb conseqüències homicides, i convocaran a tots els que es reuniren el dia 29 d’octubre al centre de l’Eliana perquè expliquen per què no avisaren la gent, amb celeritat, quan hi havia tants motius per a fer una alerta roja, al matí, pel migdia o a primeres hores del vespre? Per quins ous, trigaren tant a fer sonar l’alarma? I per què ho feren quan ja era massa tard? Això, tot plegat, tants desgavells, despropòsits, tantes barbaritats, mentides, morts i danys, no mereix que s’investigue civilment i penalment? No mereix cap retret penal, civil o polític? Serà possible que facen com si no haguera passat res?
Finalment, com deia l’actual presidenta del Parlament Valencià, quan tractava de protegir Mazón, fa unes setmanes, a les Corts Valencianes, com si foren, «ell» i «ella», (del «Y-so-lo-yo» i «Y-so-lo-tú», de les cançons melòdiques i badoques de l’orquestra Marengo, que versava Xavier Serra a Diari La Veu del PV), uns pollastres sense cap, cridant, a la babalà, els noms dels diputats opositors (perquè s’assegueren!) i concloent en castellà: «Així no es pot continuar»… Efectivament, així, sense dimissions en ple del Govern de Mazón, no es pot seguir. Mai m’he sentit millor representat, per uns instants, que quan els diputats de Compromís cridaren: «Mazón, dimissió»… Haurien de fer-ho sempre fins que dimitisca, tot el seu Govern en ple, els socialistes s’haurien d’afegir a les demandes de dimissió i que vinga la llum (Al Tall). Alguns diaris, manipuladors, assenyalaven que es va produir el ‘caos’ a les Corts Valencianes per la protesta més que legítima i justa en una societat democràtica. Però el «caos» cru i pelat, ¿no són els sàtrapes que formen part del desgraciat, penós, autoritari i militaritzat Govern de Mazón, PP-Vox i la seua trepa de presumptes delinqüents i negacionistes del canvi climàtic? És veritat que els militars al Govern del Consell Valencià és una imposició del monarca (com el colp militar del dictador Primo de Rivera va ser una decisió d’Alfons XII o una magarrufa (enganyifa) de Mazón per protegir-se de les crítiques? ¿Com es permet que se n’aprofiten dels desastres que han causat per enriquir-se empreses amigues i sòcies del PP-Vox, condemnades per corrupció? No són responsables i còmplices, directes o indirectes, de la catàstrofe, el desemparament i l’abandonament, la manca d’alerta i d’auxili, davant d’un desastre tan greu, aquells que els fan costat, els exculpen i els ajuden, amb excuses i mentides, a rentar la seua imatge tacada de morts? La jerarquia de l’església «catòlica», com fa servir el nom de Déu en va per netejar les responsabilitats dels mandataris de l’Estat i de la Generalitat i menysprear les víctimes? Com gosen ofendre les famílies de víctimes en fer una litúrgia, tota en castellà, segons m’han dit, per a rentar els greus pecats dels qui maltracten, des de València o Madrid, i espolien i vexen la ciutadania valenciana? ¿Per què són tan submisos i febles amb els rics i poderosos, que monopolitzen diners, trons, poltrones, immatriculacions, poders i dominacions, i, en canvi, són tan prepotents i forts per menysprear els més pobres? Ignominiós, indecent, impúdic, obscè i pornogràfic amb aquella gentola a la primera fila i els familiars de les víctimes al darrere. Alguns se’n van eixir perquè no ho suportaven.
Continuarem preguntant, sense parar, fins que els irresponsables i els seus palmers i lacais, miserables i serfs, sense cap escrúpol, al servei del capital, la militarització, la turistificació, la precarització, la destrossa ecosistèmica i l’empobriment, paguen els danys que han causat davant la justícia. Cal fer justícia perquè no es repetisca el mal que han fet. Pels morts i els vius; per dignitat i per decència.
