Els Borbons, des de l’aplegada als estats peninsulars, s’han ocupat d’implantar l’estat únic heretat de l’inefable Luis XIV, anomenat el Rei Sol, aquell que va dir “l’Estat soc jo”. Poc després, ací els seus hereus es fregaven les mans. I així estem, governats per incompetents, en la majoria dels casos, sotmesos pel poder i els diners que el metàl·lic i armat atorga. Entre els beneficiaris contemporanis del dit poder, s’hi troben, per accions que s’han perpetuat per diverses causes, aquells que ens governen ara, subsidiaris impenitents de corrupteles modernes i de l’anticatalanisme, carregant les tintes sobre el menfotisme local.
I és per això que en Carlos Mazon Guixot, el més inepte que ens ha tocat en sort, ha anat últimament al seu feu d’Alacant, concretament a Benidorm, per tal de confondre’s entre els gratacels. Allí, segons el periodista Josan Piqueras, de Diari la Veu del País Valencià, ha reunit un miler de persones, entre les quals hi havia Toni Pérez, i el llengua d’espart i bròfec més impenitent del PP, Miguel Tellado, qui, de l’escenari estant, ha carregat tintes sobre el concepte reiterat i manotejat de “Països Catalans”. Assenyala Piqueras que, tot i que al recinte s’ha sentit parlar en valencià, en Carlos Mazón només l’ha utilitzat en l’Himne Regional”, que, com sabem des de fa anys i panys, comença “Per ofrenar Noves Glòries a Espanya”. PER LA MEUA PART, DIR QUE GLÒRIES A ESPANYA, NI UNA, NI MITJA, NI CAP.
Toni Pérez, que sembla un bon xic i treballador de les comarques d’Alacant, va remarcar que “sense partit no hi ha govern”, remarcant que les sigles exigeixen servei als nostres pobles i a Espanya”. Servidor es ratifica totalment amb les majúscules anteriorment exposades. Com que són uns lacais impenitents, respecte de la dana i reconstrucció, l’inepte –o no tant- president Mazon, ha reclamat més recursos a l’Estat, demanant ajudes “àgils i obres en conseqüència”, però, des de l’entaulat estant, no s’han detallat calendaris, quanties ni criteris de priorització, significant que el Consell s’ha presentat com a garant de seguretat i estabilitat, mentre que ha promès “continuar abaixant impostos”.
És a dir, el Beethoven i grandiloqüent Mazón demana més recursos a l’Estat i abaixar impostos als qui ja disposen de carteres ben plenes. De Tellado, ho sabem quasi tot, i s’ha posat a blasmar, com acostuma, contra el govern espanyol i el socialisme valencià, atribuint a Sánchez les situacions més compromeses, i Mazón, per la seua banda, ha remarcat que usaran RTVE i el CIS, que permetran un clima polític més dur. D’entre les xifres mencionades, està l’afiliació a la Seguretat Social, autònoms i creació d’empreses, tot per justificar l’estada i permanència al capdavant del Consell.
Mazón, ho sabem també, és un prestidigitador de llibre, no diu res ni d’El Ventorro, ni les seues estades i temps al despatx del Palau, ni tampoc a les presumptes gravacions del CECOPI ni tampoc res de rebre els familiars dels 228 morts haguts per causa de les barrancades.
Amigues i amics, tot i que hi ha molts moments a la vida que pensem en ell, vos deixe amb Vicent Andrés Estellés, idoni pel que vull dir, amb el seu poema emblemàtic, que celebra el mes del seu naixement:
«Assumiràs la veu d’un poble i serà la veu del teu poble, i seràs, per sempre poble i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és el silenci.
«Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te els nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.»
