El Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat (MuVIM) s’alçà a primeries del segle XXI en el context de voler posar València “en el mapa”. La política de grans esdeveniments i creació d’edificis modernitzadors sense una funció clara, com ara el complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències, acabà amb sobrecostos i corrupteles. La festa no s’acabava mai.
El MuVIM emergí al centre històric de València sobre part de les runes de l’hospital històric (quina errada enderrocar-lo!). L’arquitecte Vázquez Consuegra li oferí un estil característic, reconegut. L’edifici responia a un projecte museogràfic en què destacava un espai de més de dos mil metres quadrats dedicats a l’exposició permanent, L’aventura del pensament, sense obra original, cosa que feu qüestionar, des de plantejaments museològics superats, la mateixa consideració de museu. Tot i les crítiques, aquesta exposició ha sigut un instrument educatiu per a instituts i societat civil durant més de dues llargues dècades. I tingué uns 20.000 visitants l’any passat.
Quan s’inaugurà el MuVIM, el 2 de juliol de 2001, Rita Barberà acumulava deu anys d’alcaldessa i Eduardo Zaplana ja governava la Generalitat amb majoria absoluta. Unió Valenciana havia esdevingut partit extraparlamentari, per a sempre. Al capdavant de la Conselleria de Cultura i Educació se situava Manuel Tarancón, president de la Diputació de València la legislatura anterior i impulsor polític del museu.
L’absència del bibliòfil Tarancón en la Diputació durant la cinquena legislatura fou aprofitada per a aigualir el projecte original del museu. Ja sabeu aquesta gradació, irònica, de la rivalitat: adversaris, enemics i companys de partit. El 1999 estava molt avançat el MuVIM com per a fer-lo enrere, però els successors no se n’ocuparen. Així, el nou museu fou amputat, abans de nàixer, d’un centre d’estudis amb vinculació acadèmica i una biblioteca especialitzada. Aquest fou un dels pecats originals i l’inici d’un llarg període de redefinicions i de polèmiques.
S’inaugurà a mig gas, amb una política d’exposicions temporals capada, que acabaria amb la dimissió del primer director i coautor del projecte Rafael Company. Després vindria el període més fecund global, amb la combinació de Carlos Pérez com a cap d’exposicions i el filòsof Roman de la Calle com a director. És conegut que acabarà el 2010 amb la censura d’una exposició de fotografies que ordenaria el condemnat per corrupció Máximo Caturla i que conduí a una nova dimissió.
Més tard, vindrien períodes incerts per als visitants, de 2010 a 2015, de 2015 a 2023 i aquesta legislatura. De fet, tot i l’àmplia perspectiva entre el segle XVIII fins a l’actualitat que inclou la modernitat, la política d’exposicions no sempre ha sigut coherent. Així, per exemple, s’acaba de desmuntar una exposició sobre el Rei Jaume II El Just, un monarca a cavall entre els segles XIII i XIV.
S’ha mantingut massa temps la idea que al MuVIM podia encabir-se qualsevol cosa, com, d’una banda, una meritòria exposició de caricatures originals sobre la Segona Guerra Mundial del català Mario Armengol, Tinta contra Hitler, que més tard s’exhibí al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i una exhibició d’escultures de tres artesanes paraguaianes, d’una altra.
Així mateix, no ha afavorit la reputació del museu el fet que alguns polítics i alts funcionaris s’avinguen lluny dels interessos del dret a la cultura dels ciutadans. Per exemple, programar una exposició d’un artista de menys de trenta anys nascut a Gavarda, el poble de l’alcalde i president de la Diputació Vicente Mompó, i amb l’estudi artístic a Benimodo, el poble de l’alcalde i diputat de cultura Francisco Teruel, és propi del clientelisme. Defensar el valencià de poble és això?
Tot plegat, acompanyat d’algun escàndol, ha afeblit la reputació del museu. Siga com siga, amb llums i ombres, algunes esmentades, el MuVIM ha contribuït a completar l’oferta cultural del Cap i casal. Enguany fa vint-i-cinc anys. Mereixia un impuls. Tanmateix, per a commemorar el primer quart de segle d’existència, PP i Ens uneix de la Diputació de València, amb el suport de Vox, han decidit carregar-se un museu que els incomoda. Il·lustració? Modernitat? Ells són més de bonicor, que rima amb buidor.
No han tingut la valentia de dir-ho així, certament. Però és el que pretenen, incloent-hi desmuntar l’exposició permanent, aturada des d’octubre. El convertiran en un museu d’art provincial. Veurem quin nyap fan. De moment, no coneixem cap projecte museogràfic nou validat per algun especialista més enllà d’esbossos de declaracions polítiques.
La ciutat de València ja disposa d’un museu de belles arts, la millor pinacoteca valenciana i una de les més importants de l’Estat. I amb l’IVAM l’art contemporani està perfectament representat. Quin sentit té desfer un museu i fer-ne un de nou d’art? Si volen bastir un nou museu amb fons artístics de la Diputació, per què no en una capital de comarca i contribuir a evitar la concentració museogràfica a València?
Igualment que de la Sala Parpalló, aquell espai d’art modern de la Diputació, fundat per Artur Heras, només deixaren el nom d’una sala en el MuVIM (i no sempre s’hi ha programat art, per cert), ara del MuVIM volen només deixar l’acrònim per lliurar-se a una enrònia pendent de justificar.
Precisament, aprofitaren els trenta anys per deixar la Sala Parpalló agonitzant. Era el 2010. Ara repeteixen la jugada amb els vint-i-cinc anys del MuVIM. El que toquen, el desfan. Si no saben gestionar les emergències, qualsevol pot imaginar com gestionen la cultura, un camp que desconeixen. Repasseu-ne els currículums. El govern dels millors.
Començaren la legislatura afirmant que respectaven els criteris professionals dels tècnics. I han acabat afonant un museu i una editorial. De moment. I han generat un malestar profund en una plantilla plural, com mostra l’oposició sindical majoritària. Vint-i-cinc anys de… poca pau, que acabaran, amb la tercera dimissió, segona de Company, i amb el MuVIM. Se’n diu ineptitud.
