En les últimes dècades, l’aeroport de Madrid, sistemàticament, ha multiplicat per dos la inversió estatal que rebia respecte al trànsit de passatgers que hi acollia. Els aeroports valencians, tanmateix, tenien el tractament exactament contrari: acollien el doble de passatgers que no d’inversió. És a dir, si Barajas acollia si fa no fa una quarta part del trànsit de passatgers de l’estat, rebia, per contra, si fa no fa també la meitat de les inversions. Mentrestant, l’Altet i Manises acollien el 6% dels passatgers de tot l’estat, però rebien només el 3% de les inversions públiques.
El programa polític era —i és— evident: fer de Madrid el hub intercontinental de connexió entre Amèrica —fonamentalment les excolònies, vaja— i Europa; és a dir, l’aeroport per excel·lència de l’estat espanyol, cosa que, a propòsit, no era. Així mateix, els aeroports valencians havien d’operar com a seus subsidiàries de Madrid: destinacions especialitzades en el turisme de masses per als nord-europeus. I sobre aquest programa polític, els valencians —com en tantes altres coses—, simplement, no hi podíem dir ni pruna: AENA és dels pocs organismes estatals aeroportuaris de la Unió Europea que està plenament centralitzat. Els aeroports de l’Altet i de Manises estan al nostre territori, però no són els nostres aeroports.
Cada dia hi ha quatre trens que connecten València i Elx. Cada dia també hi ha cinc vols que connecten València i Madrid. De trens, millor que no en parlem. Més vols entre València i Madrid que trens entre València i Elx. Per què? Perquè Manises és un aeroport regional que actua com a subseu de Madrid. Si els indígenes volem moure’ns pel món, tenim dues opcions: 1) passar primer per Madrid o 2) fer-ho només dins de les destinacions que carreguen d’anada i de tornada turistes a les nostres costes. El sistema està pensat des d’unes altres coordenades. Concretament, des del quilòmetre zero de la Puerta del Sol madrilenya. Els indígenes podem participar del sistema només si ens hi acoblem. Si no, en restem al marge.
Els valencians —insistisc— no podem decidir res al respecte. AENA veta sistemàticament totes les rutes intercontinentals que no passen per Madrid. De tant en tant, se n’escapa alguna, perquè l’olla de pressió no esclate. Manises i l’Altet, doncs, ja estan plenament satel·litzats com a aeroports subsidiaris de Madrid i especialitzats en el turisme de masses, el paper que ens correspon als valencians en aquest joc. No és un problema de centralisme, perquè va més enllà: és una qüestió de planificació, de projecte nacional.
És per això que —ara ja sí— Espanya pot trencar el guió i anunciar una inversió milionària per a ampliar els aeroports de l’Altet i de Manises, de manera que puguen acollir el doble de passatgers que acullen ara com ara. És a dir, el doble de turistes, és clar. La Comunitat Valenciana serà turística o no serà, que va dir Carlos Mazón. Si, sistemàticament, les inversions per habitant al nostre territori són les últimes de la llista, ara —juntament amb l’ampliació del port de València— ens caurà una pluja de milions. Una pluja, però, que no només no hem demanat, sinó que serà tota una pedregada contra els nostres caps.
En aquest sentit, em resulta fascinant la cruesa amb què s’executa aquest joc, sense gens de simulació o draps calents. Si Espanya inverteix ací, no és en resposta als interessos dels indígenes que hi vivim, sinó, directament, en contra del nostre benestar i de la nostra qualitat de vida, de les nostres expectatives de futur. Si aquestes ampliacions es porten avant, els valencians continuarem empobrint-nos, perquè, sobrepassat el punt de saturació fa molt de temps, més turisme és, directament, amb una progressió matemàtica lineal, de fet, més pobresa.
Nuria Montes, consellera del que abans es deia Economia i ara es diu Turisme, gerent a sou de la patronal HOSBEC durant tres dècades i ara representant d’aquest lobby extractivista al Consell, va explicar que no havíem de tindre por del canvi climàtic, que l’havíem d’assumir com un repte i una oportunitat, ja que, si tenim un clima d’estiu durant l’hivern, això voldrà dir que hi haurà més turistes en les nostres platges (sic, sic i resic). Així doncs, podríem aconseguir per fi el nostre tan anhelat objectiu de ser les Canàries de la península (sic) i la Florida d’Espanya (resic). És a dir, la consellera d’HOSBEC ens ofereix als valencians un futur que només beneficia les seues butxaques i les dels seus amos. Fora d’HOSBEC, ningú se’n beneficiarà. Les Canàries encara tenen un monocultiu del turisme més accentuat que el nostre i, per tant, encara tenen menys renda per càpita que nosaltres. Florida, així mateix, és un dels estats dels EUA amb menys renda per càpita. Podria haver dit Califòrnia, Montes, per a quedar bé, però els té absolutament igual. El que ens proposa no és cap novetat, és el projecte que té el sistema espanyol i totes les seues elits per a nosaltres, els valencians: continuar empobrint-nos. Valencians, per fi podrem aconseguir el nostre somni de ser més pobres encara. Un projecte suggestiu de vida en comú.
Les Illes Balears han doblat l’arribada de turistes en els últims vint anys. Si fa dues dècades hi arribaven uns deu milions cada any, ara n’arriben uns vint. Si el turisme és riquesa, les Illes Balears haurien d’haver sobrepassat Luxemburg o Mònaco en els rànquings. Tanmateix, les Illes Balears han tingut un augment relatiu de població superior a l’Índia i han caigut des de la primera posició del rànquing en renda per càpita a l’estat espanyol al seté. Encara els queden cinc llocs per a baixar per a superar-nos per la cua, als valencians, tot i que no ens agafaran, gràcies a la nostra obstinació a anar costera avall.
Un projecte suggestiu de vida en comú, com déiem: empobrir-nos amb més especialització en el monocultiu del turisme de masses i que el port de València es convertisca, definitivament, en el port de Madrid, tal com va explicar a la UE Aurelio Martínez, qui llavors era el president de l’autoritat portuària de València, un organisme autònom que funciona quasi —o sense quasi— al marge del control democràtic de la ciutadania de la ciutat —no en parlem ja, de l’àrea metropolitana— en què se suposa que s’integra. Aurelio Martínez fou conseller d’Economia amb Joan Lerma, president de l’Instituto de Crédito Oficial i, així mateix, va ser un dels protagonistes destacats en l’assoliment de la fita gens negligible d’enfonsar tot el sistema financer valencià. Espanya no amplia el port de València, sinó que amplia el port de Madrid.
Si el que estiguera en joc fos una inversió pensada per i per als interessos valencians, a banda de no destrossar l’Albufera, òbviament, aquesta ampliació no es faria sense que el corredor mediterrani estiguera operatiu. Com vols moure el doble de contenidors que —teòricament, segons els informes psicotròpics en què es basa aquesta obra— haurien de vindre, si no? I ens diuen que aquesta ampliació és plenament sostenible, sense que se’ls moga una cella més del compte. L’objectiu -novament- és més que evident: continuar satel·litzant l’economia valenciana com a subseu provincial de l’economia madrilenya.
Lògica colonial, doncs. Eixe és el paper que ens correspon als valencians en el projecte nacional espanyol i, d’aquesta manera, ho hem vist aquests dies. No s’inverteixen recursos —una part mínima dels nostres recursos, a propòsit, perquè la major part no tornen— al País Valencià; no s’inverteix en els aeroports de l’Altet i de Manises i en el port de València: s’inverteixen els nostres recursos en dos subseus de l’aeroport de Madrid i en el port de Madrid. I això, a més a més, i de manera gens sorprenent, suposa més empobriment per als valencians. Un projecte suggestiu de vida en comú.
