Els adolescents estan de moda. Proliferen articles intentant entendre’ls i sèries televisives que els analitzen més enllà del tòpic de la vida rebel –ús abusiu de les xarxes, iniciació al sexe i les drogues…- sense faltar la família complicada o desvertebrada. Intentem ara descobrir què els ha passat, que hi ha baix d’aquesta nova adhesió a la violència crua i a les ideologies d’extrema dreta, buides d’humanitat, que tant els captiven per les formes i la simplicitat, alienes a la veritat històrica que d’altres han patit, o que hem patit. Està molt bé que ens preocupem, però com en molts altres temes, aquests no els vam vore vindre. No vam captar els senyals. Ni pares i mares ni educadors ni terapeutes?…
Si una cosa caracteritza els adolescents és la seua rabiosa individualitat, necessària, imprescindible per a créixer, per a definir-se com els homes i les dones adultes que seran en pocs anys. Una individualitat viscuda, sí, entre els grups d’amics o, cada dia més, en solitud, acompanyats de maquinetes que els connecten a un món complicat i difícil. Un món on tot es presenta en pla sensacionalista, on la crueltat i la violència es normalitzen com a inevitables. I, francament, davant d’aquest monstre gegant no veig cap altra manera d’entendre’ls i obrir-los vies per respirar aire fresc que no siga individualitzant-los, d’un en un. Però és complicat.
Els adults, familiars i educadors, i no oblidem els creadors de continguts, anem sempre massa atrafegats com per dedicar el nostre escàs temps a escoltar-los. Vivim enmig d’un soroll constant, i fem més soroll quan els enviem fórmules, consells de tot tipus, discursos ja elaborats, normes que cal complir… I, de veres, no crec que això siga el que esperen els adolescents dels adults. Permeteu-me ara que vos parle com a educadora que ha compartit moltes hores amb preadolescents i adolescents dins un centre educatiu. La primera reflexió és que, efectivament, a diferència dels xics, les xiques tenen altres vies per viure aquesta etapa. Potser per raons culturals -seràs imprescindible: com a professional, com a mare, i portaràs un pes invisible, però tan real, que et prepares millor, ja estudiant, superant obstacles, etc., etc.-. No cal buscar models femenins positius entre mestres i professores; els troben a casa, o al cine o a internet, sempre que no caiguen sota la influència d’algunes venedores de productes cosificadors, és clar.
Segona reflexió: ni tots els educadors i educadores estan preparats per a escoltar, ni seran tots necessaris. En basten uns pocs que ho tinguen clar. Si vos esteu imaginant una mena de confessionari, no m’he expressat bé. Escoltar vol dir no imposar criteri, buscar l’acord, i fer-los preguntes que els situen en la necessitat de comprendre la seua pròpia realitat. Acompanyar. Però els docents ni estem suficientment preparats -com a col·lectiu professional-, ni a les aules ens podem permetre, vistes les ràtios, aquest luxe social. Ni podem anar contra els monstres que ha creat la comunicació global o digital. Què hi farem?
Mentrestant, augmenten els incels -acrònim de celibat involuntari: subgrup dins la manosfera (webs i forums que promouen la masculinitat, la misogínia i el supremacisme blanc)-, eixos xics que de tant rossegar-se frustracions i autocompassió es tornen perillosos per a ells mateixos i per a nosaltres. Analitzem, sí, però no estem actuant. I ja fem tard, com testimonien en la seua forma més crua i letal els atemptats a escoles i instituts. Segurament per al neofeixisme és una forma més de desestabilitzar el sistema democràtic. Crear por i confusió és l’inici dels autoritarismes, que necessiten l’acceptació social, si més no als seus inicis. I de nou sorgeix la pregunta: què podem fer?
No serà senzill, ni barat. La societat ha d’assumir que tal vegada els currículums escolars es troben massa plens de tot, també de bones intencions, i cal deixar espai per a l’acció dels mateixos alumnes. Acompanyats, escoltats, ajudats quan cal -per educadors i educadores no estressats, no carregats de criatures a les aules o laboratoris o sales de música i d’esport…, ni de burocràcia inútil-, per poder entendre el món i formar part de projectes de futur a través del descobriment, de la recerca, de la creació per part dels mateixos adolescents. És ací on entra de ple la formació humanística i artística. Donem temps, espai i bons professionals. Obrim les finestres i les portes de les aules al món, a la realitat, i, si no ens agrada, intentem canviar-la. Juntes, de la mà.
