Hi ha poques vegades en què una sèrie audiovisual impacte tant i a tanta gent alhora. ¿Què ha passat, doncs, amb Adolescence que tothom en parla: mitjans de comunicació seriosos, crítics de cinema, periodistes de renom? Adolescence està en boca de tots i ho està perquè ens ha sotragat i ens ha fet mirar allà on dol tant detenir la mirada.
Després de treballar junts en Hierve, drama de restaurant filmat en un pla seqüència de 90 minuts, un senyor ben curiós com l’actor Brad Pitt, productor en aquest cas, i Philip Barantini, com a director, han tornat a unir forces i han produït aquesta sèrie. Sabien el que es feien. Adolescence és excel·lent en el fons i en la forma.
Filmada en un únic pla seqüència, amb el guionista i gran actor Stephen Graham, pare de família en una ficció. La sèrie li planteja fer el paper d’un pare que veu el seu fill de tretze anys perdre’s en la soledat, la frustració, la ira i el crim, sense oportunitat per a viure una adolescència en llibertat, amb companys i amics, marcat per l’horror i on la pèrdua de la innocència irromp amb brutalitat i ho esquinça tot per sempre més.
L’inici de la sèrie posa els pèls de punta i ens col·loca en alerta per a la resta. No podem deixar de veure-la, tot s’esdevé en temps real, en un pla seqüència, i anem seguint la càmera per on ens du, sense el·lipsis, però sense explicar-ho tot, sense donar-ho tot mastegat ni donar gaire respostes. Durant l’hora que dura cada episodi els espectadors estan ficats aquí, ben endins, després se’ls trau i ells mateixos omplin els buits mentalment. És aleshores que sorgeixen les preguntes, els dubtes, les angoixes, i que es genera una conversa necessària. I això ja és una raó de pes perquè se’n parle molt d’Adolescence.
Dubte que ningú no haja vist, com a mínim, dos episodis seguits. Hi ha qui la mira tota d’una, és comprensible, costa molt separar-se de la pantalla. Ens abdueix. El primer episodi impacta i atrapa, el segon consolida, el tercer és sublim: la conversa entre l’adolescent i la psicòloga clínica —un diàleg intens, amb moments inesperats, tendresa i tensió, amb silencis eterns, amb dolor. El quart episodi és commovedor i desolador. Ens remena per dins i ens fa sentir totes les emocions i pors possibles, imaginant que això també ens podria passar a nosaltres.
Cada vegada l’adolescència comença més prompte i més abruptament. És l’edat de la incertesa, de la vulnerabilitat, de la inseguretat. Al bell mig, el desig d’agradar, de no ser del grup dels prescindibles. Quan això no passa, quan els joves, encara mig nens, senten que no agraden, sorgeixen sovint els actes d’afirmació i en nom d’aquesta afirmació alguns joves passen a l’acció, i l’acció pot ser la barbaritat.
Les xarxes socials estan en el fons de tot aquest engranatge, un brou on tot això bull. Una esmaixada constant amb missatges com el “8020”. És la llei simplista i anorreadora del 8020, segons la qual el 80 % de les xiques només es veu atreta pel 20 % dels xics, la qual cosa provoca que el 80 % dels xics esdevinguen, en molts casos, uns masclistes frustrats i exclosos. I tot això ocorre en el cas d’Adolescence, en la llar de la família més normal i més afectiva: la mare dolça, lliurada als fills i propera al marit. La germana, una adolescent encantadora. El pare, un treballador infatigable, atent amb la família, però potser massa ocupat. És una família “normal” on els pares es torturen preguntant-se què han fet o què no han fet?
Adolescence és una sèrie que planteja moltes reflexions i preguntes alhora. Però la gran pregunta és: qui és culpable? I la veritat és que no hi ha culpables o, millor dit, no hi ha un únic culpable. ¿Qui són els culpables: les xarxes, la societat, els sistema educatiu, els pares? Què estem fent malament? Com vivim en la societat actual? Com eduquem? Aquests pares han educat els seus dos fills per igual i tanmateix no s’ho expliquen. Els mateix benestar i atencions a tots dos fills i tanmateix…
Hi ha dubtes, incomprensió, desesperació i silencis. I, sobretot, hi ha tot aquell temps que el nen passava tancat a la seua habitació, sense comunicar, sense compartir, en un total isolament emocional. No sé si Adolescence farà que que pares i mares, professors i adults en general es replantegen com acostar-se als joves, com parlar amb els fills, com parlar amb alumnes. Preguntar-los si estan bé. Sembla banal, rutinari, una ximplesa, però és de vida o mort. És el punt de connexió que mai no hem de perdre, si no volem perdre-ho tot. L’espai domèstic ja no és recer ni seguretat de res. Pots confiar que el teus fills estan bé sols a la seua habitació, però en realitat és allà —davant d’una fragilitat i una exposició al món galopant— on passa tot el mal. I és terrorífic.
En l’escena final del darrer capítol hi ha la conversa entre els pares en un espai profundament íntim, és la segona conversa clau de la sèrie, una conversa pausada, entre silencis i llàgrimes, intentant buscar el consol i la explicació que, saben, mai no trobaran.
Acaba a la sèrie i sentim com des del començament al final, Adolescence impacta i sotraga, ens estreny el cor, i ens deixa “inermes” davant la perversitat de la societat en què vivim, en què viuen els nostres fills. És una sèrie brillant i potent en el fons i en la forma, ha fascinat el públic pel gran tema que despulla, per com el tracta, per les interpretacions dels actors i perquè la història posa el focus en l’agressor, i no pas en la víctima.
De fons sona Fragil d’Sting en la veu d’una coral de xiquets i se’ns ennuega la gola. Adolescence ens ha tret la bena dels ulls i ha deixat sobre la taula reflexions de gran serietat. Darrere d’elles hi ha en joc la fragilitat de moltes vides. No deixeu de veure-la.
